Desmuntant mites sobre el suïcidi
Aquesta setmana el departament de Salut presentava dades sobre el suïcidi –recordem que avui és el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi–. L'any passat 607 persones van suïcidar-se a Catalunya, un 5% més que el 2021. Les conductes suïcides (ideacions i intents) han augmentat un 14%. N'ha crescut la incidència, i també la detecció.
En aquest sentit, és important tenir en compte que durat molt temps el suïcidi ha estat un gran tabú, i això ha provocat que durant molts anys les morts per suïcidi s'hagin ocultat de forma sistemàtica i hi hagi hagut un gran silenci respecte al fenomen. L’elevada desinformació ha comportat la creació de molts mites –creences molt arrelades socialment que no es basen en cap fonament ni evidència– que han dificultat la comprensió d’aquesta realitat tan complexa. Per això és essencial que els desmuntem i construïm una mirada real i acurada per abordar el problema com cal.
Mite 1: el suïcida vol morir. No és així. El que vol és acabar amb el patiment que li genera la vida. La vida li és massa dolorosa per ser viscuda, però l’objectiu no és morir. La persona que pensa en suïcidar-se està absolutament perduda en la desesperança i no veu més alternativa que treure's la vida. Entra en una espècie de visió en túnel que fa que no vegi més alternatives. Se sent absolutament atrapada i troba en el suïcidi una solució permanent a un problema temporal.
Mite 2: qui ho diu no ho fa i qui ho fa no ho diu. La gran majoria dels suïcidis venen precedits per senyals d'alerta que, en moltes ocasions, es banalitzen o als quals no es presta prou atenció. Tota amenaça o ideació ha de considerar-se un risc.
Mite 3: el suïcidi no es pot prevenir. El suïcidi i els intents de suïcidi són previsibles. El que cal són polítiques (i recursos) per a la prevenció. L’entorn, aquí, també hi juga un paper clau.
Mite 4: parlar de suïcidi augmenta el seu risc. Ben al contrari, parlar-ne és alliberador per a la persona que hi pensa i per al seu entorn. Parlar-ne obertament als mitjans també sensibilitza la població, disminueix el seu estigma i promou la seva prevenció. En entorns clínics preguntar per la possible ideació suïcida no la provoca i, alhora, serveix per crear empatia i vincle terapèutic. No hem de tenir por de parlar-ne.
Mite 5: el suïcidi només el cometen persones amb problemes de salut mental. Els trastorns mentals són un factor de risc suïcida més, com molts altres, i no tenen per què determinar la conducta suïcida.
Tot plegat són mites que han construït una imatge del fenomen molt allunyada de la realitat.
En aquest sentit, també és important parlar de gènere, perquè les diferències són substancials. Tot i que s’han reduït, tres de cada quatre temptatives de suïcidi són protagonitzades per dones. Per contra, tres de cada quatre morts per suïcidi són homes. Per què passa això? El gènere hi juga un paper clau per les diferències en la socialització. Els homes, per exemple, sota la pressió patriarcal, tenen quasi vetada la seva vida emocional i els costa més demanar ajuda, expressar el seu dolor emocional i acceptar el que els passa, sobretot si el que els passa té a veure amb sentiments de vulnerabilitat. Per contra, les dones cometen més intents perquè la situació de desigualtat en què es troben acaba generant més fonts de malestar emocional, més desesperança, més experiències de victimització... però alhora estem més acostumades a mostrar la nostra part emocional i entre les dones està menys penalitzat demanar ajuda. Les noies d'entre 12 i 25 anys són el col·lectiu amb més intents i pensaments de suïcidis, però utilitzen mètodes "menys contundents" que els homes i la seva demanda d’ajuda permet millorar la detecció. Amb relació a això trobem una dada duríssima: el suïcidi és la primera causa de mort absoluta en la franja d’edat dels 15 als 29 anys. Tot i que les taxes de suïcidi augmenten amb l'edat, perquè cada cop són més planificats i letals. Per això un de cada tres es consumen en edats molt avançades.
El suïcidi és un problema multifactorial, amb un vessant individual, però també un d’estructural de caràcter social, econòmic, cultural... L'OMS apunta que el 2030 la principal afectació en la salut serà la depressió, que neix d’una profunda desesperança davant la vida. Són dades que apunten a un futur social molt preocupant.
Calen polítiques preventives per fer front a aquesta greu problemàtica, però també cal recordar que tothom pot esdevenir un agent de prevenció (perquè això no depèn només del sistema de salut o del de salut mental). Com a societat hem d’empènyer i treballar conjuntament per revertir aquesta desesperança que cada cop ocupa més històries personals, i construir vides que valguin la pena de ser viscudes i gaudides.