Hola bona tarda14/09/2023

Desmobilitzar-nos

La decisió acordada per alguns instituts de prohibir l’ús dels telèfons mòbils als centres és una bona notícia. L’ús d’aquests aparells se’ns ha escapat de les mans a tots, encara que sembla que l’afectació entre els joves és més greu. Ho sembla. Ho diuen. Ho crec. De fet, sempre penso que és una sort, en aquest cas, haver nascut abans i haver tingut una joventut analògica. Encara que per a segons què no hauria anat malament estar més connectades. En tot cas no es preveu que hi hagi marxa enrere amb els mòbils, així com sí que es preveu que hi hagi marxa enrere amb els éssers humans. Però això no és nou i potser no cal ser tan pessimista que, al cap i a la fi, tot ha començat amb una bona notícia. Que les nostres capacitats són limitades ja ho sabem. També sabem que aquesta limitació ens porta sovint, com a última i gran solució a molts dels problemes que ens envolten, a prohibir. El món ideal que tenim al cap, el que no existeix en la realitat, ens diu que, com menys prohibir, millor. Això no s’ha de confondre amb la defensa de la llibertat que proclama Isabel Díaz Ayuso o les seves seqüeles. Perquè en el món ideal que tenim al cap el que no caldria prohibir perquè es deixaria de fer són moltes de les propostes de llibertat de segons qui. Mai no ens posarem d’acord. Et fan tornar al pessimisme encara que no vulguis. Tornem als mòbils, doncs? ¿Tornem a parlar entre nosaltres, mirant-nos als ulls, i a portar rellotge al canell per saber quina hora és? ¿Deixem d’observar la vida que ens ensenyen els altres i comencem a descobrir quina és la vida realment dels altres? ¿Abans, quan no hi havia mòbils, no hi havia aparences ni prejudicis? N’hi havia, certament, el problema és l’escala. Ara és molt més gran. I la mida, a vegades, importa.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El departament de Salut està preparant una llei per combatre algunes addiccions (sembla que no hi surt la del joc, potser per no contradir-se amb centres recreatius que el mateix govern té previst d’executar), però aquesta llei preveu regular el tema dels mòbils als centres educatius. Està clar que és un tema que preocupa i amb raó. Però què en fem, de fora dels centres educatius? Què passa quan el centre educatiu dona un exemple i la família en dona un altre? Certament els joves poden tenir uns problemes específics relacionats amb la seva edat, però queda clar que els adults enganxats a la tecnologia tampoc són pocs i és difícil defensar davant una criatura o una persona jove conductes que no es corresponen amb el que veuen al seu entorn. De fet, els farcim de mals exemples. No podem prohibir els mòbils, podem educar per limitar-ne l'ús. A tothom, també a la gent adulta. Ens oblidem de la nostra capacitat, que a vegades la tenim, de reeducar-nos i de no separar-nos tant per edats. El que no podem fer és deixar-ho en mans de la nostra pròpia voluntat, perquè ja hem tornat a apuntar-nos al gimnàs al setembre i ja hi hem tornat a deixar d’anar-hi. Amb quina facilitat caiem en allò que volíem evitar! Els missatges de veu, per exemple. Deies que tu mai i, quan no tens les ulleres a mà, tens el missatge de veu a la boca. Com costa tot. Pobres joves. I quina merda els mòbils, que a sobre de ser caríssims ens compliquen més la vida.

Cargando
No hay anuncios

A mig matí sona el telèfon. És una alarma. Missatge de prova de Protecció Civil. Simulacre per a un cas d’emergència. Aviat no serà un simulacre. Que l’emergència ens ronda. Podem pensar que, en aquest cas, el mòbil és útil. Però ¿ens n’hauríem assabentat igualment, en cas de no tenir-lo a mà?