La fi de la desmobilització catalana
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa veritat és que durant l’última dictadura ens passàrem quaranta anys fent la guerra de guerrilles per la llengua, pels costums, per la cultura, per tots els senyals d’identitat. Fou una lluita acarnissada per la supervivència de l’ésser català. Poc o molt, la gent d’aquest poble, per bé que no tota, estava mobilitzada. Però vet aquí que després que les primeres campanes tocaren a democràcia i les segones repicaren autonomia, es notà una relaxació, com una mena de desmobilització que encara dura. Anomenem desmobilització a l’acte, més o menys conscient, pel qual els particulars o els grups privats transfereixen o traslladen tota la tasca de fer el país als seus representants en tots els nivells municipal, sindical, etc. Hi ha molts ciutadans que, un cop arribada la primera flaire autonòmica, declararen uniteralment la desmobilització. Volien deixar córrer tasques i responsabilitats. Es desfeien de compromisos, perquè ara ja tenien els qui els representaven, perquè des d’aleshores ja hi havia un poder polític encarregat d’administrar la sort del país, el seu present i el seu futur. [...] Malauradament, els adversaris no s’han llicenciat. Tots tenim presents els atacs oberts i les ofensives dissimulades d’aquests últims dies. Es veu que el fet diferencial de Catalunya, el seu entestament a afirmar-se com a nació, continua causant molèsties, enuig o temor, malgrat totes les declaracions constitucionals. En els estatuts d’alguns partits polítics estatals hi ha declaracions de principis de caire clarament federalista, però el cap i les visceres dels seus dirigents tenen el seu centre de gravetat a Madrid. [...] I, per què ens hem de mobilitzar? Entre altres coses, perquè no tenim un Estat. Som una nació que no té possibilitat d’afirmar-se a través d’un Estat propi. [...] Algú preguntarà finalment: sempre haurem d’estar mobilitzats? No podrem fer mai vacances de vetlla per al país? Sí, el dia que els adversaris ens deixin les mans lliures per arribar a ser tot el que nosaltres mateixos decidim ser. I això, quan succeirà? Ni els déus no en saben la data aproximada.
