Aquesta setmana s’ha estrenat al Cinema Rambla d’Art de Cambrils un film inèdit de l’any 1929. Es tracta d’una cinta de vint minuts de durada amb les imatges en moviment més antigues que s’han vist mai de la ciutat.
He vist un fragment de Vacances a Cambrils i m’ha aclaparat la barreja d’emocions que m'ha provocat: nostàlgia, calma, tristesa, benestar. Són imatges d’un paisatge esborrat i d’unes persones que es diverteixen i es relaxen d’una manera que també s’ha perdut. Juguen a cartes, es banyen al mar o fan un pícnic en una platja quasi deserta, ballen sardanes. Tot: els edificis, el tren, els vestits, els moviments, tot fa pensar en un ritme pausat, sense les presses i el soroll constants amb què vivim ara.
I ara ve el més gros: aquests vint minuts de cinta s’han pogut rescatar perquè una barcelonina va trobar el material, per casualitat, en un contenidor i, veient de què es tractava, va tenir la bona pensada de portar-lo a la Filmoteca de Catalunya. Dotze bobines de pel·lícula de 9,5 mm llençades en un contenidor.
Voldria saber qui –potser algú de la família que passava les vacances a Cambrils, potser no–, va fer aquest gest forassenyat i insensible. Si ho va fer per desconeixement o per pur i simple desinterès.
Ja fa temps que rumio si aquesta nostra era digital ens permetrà conservar documents més fàcilment i sense necessitat d’ocupar espai físic d’emmagatzematge o bé ens conduirà –també és l’era consumista per excel·lència– a perdre, per incapacitat d’entendre el seu valor, les fotografies, imatges i documents que mai no han estat impresos.
Què podran saber els nostres besnets de la vida que fèiem a la segona dècada del segle XXI? Em fa por que només els arribi la informació que, en lloc de viure experiències, ens limitàvem a gravar-ho tot amb el telèfon mòbil per, finalment, al cap dels anys, deixar perdre tot el material en aquest núvol que tot ho guarda i on, qui sap, potser no és tan segur que tot es conservi i es pugui localitzar.
A les imatges de Cambrils hi surten, a més de persones, edificis ja desapareguts, com el Xalet Concepció o el Mas Mullerac. Un altre senyal inequívoc de la societat consumista que ens cenyeix: és més difícil que es protegeixi el patrimoni arquitectònic que no pas que les grues de la construcció embrutin el paisatge. Més encara: no es tracta pas d’enderrocar una casa vella –potser amb algun toc modernista a la façana?– per fer-hi una construcció singular i artística representativa de la nostra època. En la majoria de casos, la substitució es fa amb blocs de pisos impersonals que es llogaran o vendran per preus astronòmics que la gent normal no podrà pagar. I els pisos seran tan petits que ningú no podrà guardar en un altell roba de llit de l’àvia, o àlbums de fotografies en paper, o les copes pompadour del rebesavi o la capsa amb les cartes que els nostres pares es van enviar quan estaven promesos.
