Aquest dilluns l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa aprovava la resolució 2.381, en què demanava a Espanya la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició del Codi Penal, l’indult als presos, la retirada de la demanda d’extradició contra els exiliats, i posar fi a la resta de processos penals i administratius oberts. Es reconeixia Espanya com una democràcia plena i a la vegada s’afirmava que havia respost de manera desproporcionadament repressiva al desafiament independentista (que havia organitzat, segons les seves paraules, un referèndum inconstitucional). Molts mitjans –ja sigui com a crítica o ressaltant-ho com un fet positiu– van destacar aquestes recomanacions com un triomf de la “diplomàcia” independentista. Segurament hi ha part d’això; la feina de formigueta en institucions internacionals i organismes de drets humans a vegades té el seu retorn. Però des del meu punt de vista el més rellevant és l’avenç de la mirada garantista a l’exterior de Catalunya i Espanya a l’hora d’avaluar la resposta estatal als fets de l’octubre del 2017.
Una aproximació que no és nova, com intentaré exposar en aquest article, que entén que només s’hauria de recórrer al dret penal en situacions límit. Que l’estat liberal de dret és un bé a protegir i que cal ser escrupolós a l'hora de denunciar qualsevol deriva il·liberal que es produeixi, vingui d’on vingui. Una perspectiva que es fonamenta en una convicció profunda en la formalitat i materialitat dels drets i garanties, i que, per tant, pot ser defensada per una pluralitat de posicionaments polítics (de dreta a esquerra) i de concepcions de l’organització territorial (centralistes, subsidiaristes...) De fet, el que dona força a posicionaments d’aquest tipus en l’àmbit internacional i domèstic és que es pot ser crític amb l’aposta que s’articula des del secessionisme la tardor de fa 4 anys (i de manera concreta, episodis com l’aprovació de les lleis de desconnexió el 6 i 7 de setembre o la declaració -simbòlica- d’independència el 27 d’octubre), i fins i tot amb el propi projecte independentista en el seu conjunt, però alhora veure una extralimitació en la resposta estatal que devalua la qualitat democràtica de l’Estat i facilita l’escalada conflictual.
Potser és l'hora de recopilar alguns moments i algunes aportacions d’aquest tipus. Sense voluntat d’exhaustivitat, n’apunto uns quants a mode d’exemple. El novembre de 2017 es va fer públic un manifest signat per més d’un centenar de catedràtics i professors de dret penal de tot l’Estat que portava per títol Legalidad penal y proceso independentista. Hi consideraven greument equivocada la utilització dels tipus penals de rebel·lió i sedició per jutjar els fets de l’octubre, i demanaven a les instàncies fiscals actuar amb oportunitat, proporció i justícia. El març de 2019 un grup d’intel·lectuals i polítics italians (la majoria d’esquerres) van publicar el manifest La Catalogna, l’Europa e la democrazia: “Demanem, com a ciutadans europeus, l’alliberament dels presos catalans, el retorn a una situació de normalitat democràtica i l’obertura d’un diàleg polític sobre la qüestió, l’únic camí que pot conduir a una solució coherent amb els valors de la democràcia”. De manera gairebé paral·lela, 41 senadors francesos signaven Pour le respect des libertés et des droits fondamentaux en Catalogne.
El maig de 2019 el grup de treball sobre la detenció arbitrària del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides considerava que les detencions d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart eren arbitràries. A més, demanava al govern mesures “sense dilació”: posada en llibertat, indemnitzacions als encausats i una investigació exhaustiva i independent. Amnistia Internacional, per la seva banda, el novembre de 2019 feia públiques les conclusions sobre el judici. Considerava que el procés havia estat just però les penes per sedició desproporcionades. Demanava la immediata posada en llibertat dels Jordis, la revisió de la condemna a la resta dels presos i una modificació del tipus de sedició al Codi Penal.
Totes aquestes diagnosis i recomanacions conflueixen en la necessitat de construcció d’un nou escenari on pugui desjudicialitzar-se el conflicte i obrir-se un procés negociador. El garantisme pot ajudar a encaminar la situació d’impàs que viu el país des de 2017 cap a un escenari de resolució política del conflicte, fins i tot amb una certa mediació internacional. Això sí, caldrà sortir de la comoditat de les frases fetes i les zones de confort. Pensar i actuar políticament. Reconèixer que calen transformacions profundes, necessàries però gens fàcils de transitar. I no menysprear cap gest. Els aliats i les confluències d’interessos poden ser, en determinats moments, decisius.
Gemma Ubasart és professora de ciència política de la UdG
