Sobre la desjudicialització del Procés
Els sistemes democràtics es fonamenten en la separació de poders. Els poders legislatiu i executiu són poders polítics configurats a partir de la voluntat ciutadana. No és el cas del poder judicial, que és exercit per jutges i magistrats, als quals es garanteix la independència en l’exercici de les seves funcions, però al mateix temps estan obligats a exercir-les de manera imparcial. Aquesta estructura de poders permet entendre la definició que es fa de les democràcies liberals com a estats democràtics i de dret. En aquest context el poder judicial i, si escau, la jurisdicció constitucional controlen l’actuació dels poders polítics perquè actuïn d’acord amb la llei.
Tanmateix, la divisió de poders no es pot entendre com un sistema de compartiments estancs en la relació entre el poder polític i el judicial. El poder judicial està sotmès a un marc normatiu que estableix el poder legislatiu, tant pel que fa al seu funcionament com al dret que aplica. Certament, el poder legislatiu està condicionat per la Constitució en els dos casos, però això no impedeix que disposi d’un ampli marge de llibertat de configuració normativa. D’altra banda, molts sistemes democràtics reconeixen als òrgans polítics la capacitat d’incidir sobre els efectes de les sentències judicials mitjançant l’exercici del dret de gràcia (l’indult, especialment).
Els sistemes polítics que es fonamenten en la divisió de poders necessiten disposar de mecanismes adaptatius perquè aquesta divisió no contribueixi a fer crònics els conflictes de naturalesa essencialment política, com és el cas, per exemple, de les causes penals derivades del Procés. El poder judicial no pot pretendre que en un cas com aquest les seves sentències no es puguin veure afectades per mesures de gràcia permeses per la Constitució i les lleis, o que els processos penals no es puguin veure afectats per reformes legals que beneficien els afectats.
No és acceptable que el poder judicial es presenti com a guardià absolut del sistema legal i recrimini al govern el fet d’adoptar mesures que estan al seu abast i que responen a la voluntat de resoldre un conflicte polític de primera magnitud. És probable que parlar de desjudicialització del Procés hagi pogut encendre alarmes en el poder judicial, perquè aquesta expressió és ambigua i s’ha pogut entendre com un atac a la mateixa funció judicial. Però no és el cas si les decisions que adopten les Corts Generals i el govern estan objectivament justificades i es mouen dins el marge de maniobra que permet la Constitució. En aquest context, el poder judicial no pot erigir-se en defensor últim i exclusiu dels interessos de l’Estat i pretendre ocupar el terreny que és propi de la política.
En tot cas, és necessari advertir que la desjudicialització del Procés té un recorregut limitat. En un estat de dret els òrgans polítics no poden interferir en les causes penals obertes. Pensar el contrari és un error. Però sí que disposen de la capacitat legislativa que els permet canviar les lleis. La reforma del delicte de sedició és una assignatura obligada perquè la tipificació d’aquest delicte té uns dèficits que han facilitat al TS aplicar-lo a uns fets que, per les seves característiques, mai s’hi haurien hagut d’encabir. En canvi, hi ha causes penals per altres delictes que es fa molt més difícil resoldre per mitjà d’una modificació del Codi Penal, perquè es tracta de tipus penals que no presenten aquesta mena de problema (prevaricació, malversació, desobediència); en aquests casos, si hi ha condemna, es pot aplicar la mesura de gràcia.
És lògic que la taula de diàleg prioritzi aquesta qüestió per les afectacions personals que té i per la naturalesa dels fets que han donat lloc a les imputacions penals. Però és important explicar als ciutadans que la desjudicialització del Procés no es pot confondre amb la possibilitat que els poders polítics interfereixin en els processos penals. Això no està a l’abast de la decisió política en cap estat de dret i cal diferenciar-ho dels marges d’actuació abans esmentats. Entès d’aquesta manera, la decisió política que pugui sorgir d’un acord de la taula de diàleg té un espai legítim d’aplicació que el poder judicial ha de respectar. La correcta interpretació de la divisió de poders no permet defensar des del poder judicial l'existència de falsos monopolis, ni utilitzar el nom del dret per impedir que altres poders de l’Estat exerceixin les funcions que el dret els atribueix.
