Desigualtats, democràcia, Europa

A la primera meitat del segle XIX, Alexis de Tocqueville va quedar admirat del poc grau de desigualtats socials de la societat nord-americana en comparació a la seva França natal. Un aspecte que associava a l’estabilitat d’un sistema polític basat en una constitució de caràcter liberal, amb drets individuals, eleccions, llibertat de premsa, etc. Recentment, Thomas Piketty -malgrat la controvèrsia d’algunes de les seves tesis- ha recordat que els Estats Units seguien considerant massa desiguals les societats europees de principis del segle XX, i l’establiment de taxes confiscatòries sobre les rendes americanes més altes.

Després de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, de la Segona, es va girar la truita. El desenvolupament dels estats del benestar europeus va situar la societat nord-americana en cotes més desiguals que bona part de les de l’Europa Occidental. En els últims anys, però, l’augment de les desigualtats ha retornat amb força a les societats europees. La crisi actual és de caràcter estructural i les desigualtats sembla que aniran en augment si no es canvia l’orientació de les polítiques econòmiques i socials a escala europea. Si no es produeix aquest canvi, el resultat apunta cap a uns sistemes financers poc regulats propicis a situacions de risc, societats amb sectors rics, sectors empobrits i uns estats en una situació precària que mina les opcions d’establir polítiques redistributives.

A l’Europa actual hi ha una clara manca de governança política i econòmica. Tot apunta que caldria un pla per propiciar el creixement, augmentar els ingressos fiscals (quan arribarà una política europea contra el frau fiscal?), propiciar la competitivitat i procedir a redistribucions que disminueixin les desigualtats, l’atur i la magnitud del deute. La pax europea no és irreversible.

Les relacions entre capitalisme, democràcia i justícia socioeconòmica són complexes. Es tracta de tres elements dotats de diverses lògiques internes basades en valors i objectius diferents. Són tres elements que estan en tensió mútua. La lògica del mercat no és reforçar la democràcia o aconseguir més justícia social o una justícia social millor, ni la lògica de la democràcia és necessàriament afavorir aquesta justícia o fer que el mercat funcioni més eficientment.

A més, cadascun d’aquests tres elements presenta variants internes. Hi ha diverses concepcions rivals del capitalisme, de la democràcia i de la justícia socioeconòmica. En termes pràctics i malgrat les seves tensions inherents, un tipus de capitalisme, especialment el presidit per una forta intervenció pública, ha resultat compatible amb un determinat tipus de democràcia -liberal, social i de partits-. Els models socialistes no poden dir el mateix. Crec que és important entendre que cadascun d’aquests tres components de les societats actuals presenta bastant marge de millora des de la seva pròpia lògica interna. Però el més fonamental és veure que sempre resultarà més convenient procurar una optimització dels tres components que la maximització de només algun d’ells.

Sabem que l’augment de les desigualtats i la polarització social per sobre d’un cert llindar soscava les democràcies. Es tracta d’una idea que ja era present a la Grècia clàssica. En un memorable passatge de Les suplicants, Eurípides expressa com de les “tres classes” d’una col·lectivitat, la dels rics resulta socialment inútil, ja que pensa només a augmentar la seva fortuna, mentre que la classe dels pobres és perillosa, ja que està decantada cap a l’enveja i és fàcilment seduïble pels discursos dels demagogs. És la classe del mig -ens diu- la que manté les institucions i salva les ciutats. Uns anys més tard, Aristòtil reflexiona més analíticament sobre les condicions econòmiques necessàries per a l’estabilitat de les democràcies, i coincideix amb Eurípides en la importància de comptar amb unes sòlides classes mitjanes. Es tracta d’un tema que serà desenvolupat per la ciència política del segle XX, especialment en relació a les democràcies liberals europees i llatinoamericanes.

La política és més complexa que la moral. La segona és fonamental per a la primera, però la política també ha d’incorporar valors i objectius de caràcter funcional com l’estabilitat, l’eficàcia o l’eficiència, que estan situats “més enllà del bé i el mal”, més enllà de la mera moralitat. Però la dimensió de tot plegat hauria de ser europea. Avui, la UE segueix sent alhora una bona idea, un projecte confús i una realitat decebedora.

La crisi actual està afeblint, empobrint, les classes mitjanes europees. I està també empobrint els estats. El redreçament del deute públic sembla una variable d’una equació irresoluble. Per aquest camí poden produir-se ruptures i explosions socials que en la segona meitat del segle XX semblaven cosa del passat. Tal com assenyalen les anàlisis empíriques, una societat més desigual és una societat amb més problemes d’ordre públic, amb ciutadans amb més mala salut i amb nivells d’educació més baixos, amb presons més plenes, etc. Una societat molt desigual és una societat inestable.

Hi ha diversos arguments morals i polítics en favor de societats més igualitàries. Però fins i tot aquells que creuen que la majoria de les desigualtats socials actuals no es deuen a situacions injustes en termes morals, no poden contraargumentar les raons polítiques que fan més convenient viure en societats amb índexs més baixos de desigualtat. Feliç 2015.