La desigualtat està minant les nostres democràcies
Aquests darrers anys hi ha hagut molta preocupació pel desgast de les nostres democràcies i l'ascens de l'autoritarisme, i amb motiu. Des del primer ministre hongarès Viktor Orbán fins als expresidents del Brasil, Jair Bolsonaro, i dels Estats Units, Donald Trump, tenim una llista cada cop més llarga d'aspirants a autòcrates que canalitzen una forma curiosa de populisme de dretes: mentre prometen protegir les classes populars i preservar els vells valors nacionals, apliquen polítiques que protegeixen els poderosos i fulminen lleis històriques. I ens deixen als altres intentant explicar en què consisteix el seu atractiu.
D'explicacions n'hi ha moltes, però una que cal destacar és l'augment de la desigualtat, un problema derivat del capitalisme neoliberal modern, el qual també té molt paper en l'erosió de la democràcia. La desigualtat econòmica té com a resultat inevitable la desigualtat política, encara que en diversos graus segons el país. En un com els Estats Units, on les donacions a partits per a les eleccions no estan subjectes a gairebé cap control, el principi d'«una persona, un vot» s'ha transformat en «un dòlar, un vot».
Aquesta desigualtat política es retroalimenta, i això produeix mesures de govern que refermen encara més la desigualtat econòmica. Polítiques tributàries que afavoreixen els rics, un sistema educatiu que afavoreix els ja privilegiats i una regulació de defensa de la competència mal dissenyada i mal fiscalitzada que tendeix a donar a les grans empreses via lliure per acumular poder de mercat i explotar-lo. A més, com que els mitjans estan dominats per empreses privades, propietat de plutòcrates com Rupert Murdoch, el discurs dominant reforça en general les mateixes tendències. Fa molt que als consumidors de notícies els diuen que cobrar impostos als rics fa malbé el creixement econòmic, que els impostos a l'herència són gravàmens a la mort, etcètera.
Ara, als mitjans tradicionals controlats pels superrics se'ls han sumat empreses de xarxes socials controlades pels superrics; l'única diferència és que les segones tenen fins i tot més llibertat per difondre desinformació. Gràcies a la Secció 230 de la llei d'honestedat en les comunicacions del 1996, les empreses amb seu als Estats Units no tenen responsabilitat pel que publiquin tercers a les seves plataformes, ni per la majoria dels altres danys socials que causen (per exemple als adolescents).
En aquest context de capitalisme sense rendició de comptes, ningú no s'hauria de sorprendre que tanta gent receli de la creixent concentració de riquesa o cregui que el sistema està trucat. L'estesa sensació que la democràcia ha generat resultats injustos ha debilitat la confiança, i ha portat algunes persones a concloure que els sistemes alternatius podrien ser més eficaços.
Aquest debat no és nou. Fa setanta-cinc anys, molts es preguntaven si les democràcies podien créixer tan de pressa com els règims autoritaris. Ara molts es pregunten quin dels sistemes "produeix" més justícia. Però aquest debat es desenvolupa en un món on els molt rics tenen eines per modelar el pensament en els nivells nacional i internacional, de vegades amb mentides descarades ("Ens van robar les eleccions!" "Les màquines de votació estaven trucades!", és una falsedat que li va costar a Fox News 787 milions de dòlars).
Un dels resultats ha estat una polarització cada cop més profunda, que obstaculitza el funcionament de la democràcia, especialment en països com els Estats Units, amb sistemes d'escrutini uninominal per majoria simple (on el guanyador s'ho emporta tot). Quan Trump va ser elegit president el 2016 amb una minoria del vot popular, la política nord-americana, que en altres temps resolia els problemes buscant acords, ja havia esdevingut una competència desvergonyida pel poder, un torneig de lluita lliure on almenys un dels costats sembla creure que no hi ha d'haver regles.
En un context de polarització tan excessiva pot semblar que hi ha massa en joc per fer concessions. En lloc de buscar punts d'acord, els que tinguin el poder faran servir tots els mitjans a la seva disposició per conservar-lo (com han fet obertament els republicans mitjançant la manipulació del traçat de districtes electorals i mesures per suprimir la participació de votants).
Les democràcies funcionen millor quan allò que està en joc no sembla ni massa ni massa poc (en el segon cas, la gent no sentirà gaire necessitat de participar en el procés democràtic). Hi ha opcions de disseny que les democràcies poden posar en pràctica per millorar les opcions d'acostar-se a aquest terme mitjà. Els sistemes parlamentaris, per exemple, encoratgen la formació de coalicions i solen donar el poder al centre en comptes dels extrems. Altres solucions que han demostrat ser útils són el vot obligatori i per ordre de preferència, igual que l'existència d'un funcionariat de carrera dedicat i protegit.
Ara, la desigualtat econòmica i política s'ha tornat tan extrema que molts rebutgen la democràcia. Aquesta desigualtat és terreny fèrtil per a l'autoritarisme, sobretot la classe de populisme de dretes que representen Trump, Bolsonaro i la resta. Però ja ha quedat clar que aquests dirigents no tenen cap de les respostes que busquen els votants descontents. Per contra, les polítiques que apliquen quan se'ls dona el poder només empitjoren les coses.
Hem de reflexionar sobre el nostre propi sistema. Amb les reformes adequades, les democràcies es poden tornar més inclusives, més responsables davant la ciutadania i menys responsables davant les grans empreses i els superrics. Però per salvar la política també calen reformes econòmiques igual de dràstiques. L'única manera de començar a millorar amb justícia el benestar de tota la ciutadania (i desinflar l'onada populista) és deixar enrere el capitalisme neoliberal i complir millor la promesa de prosperitat compartida de què parlem tant.
Copyright Project Syndicate