Desigualtat i masclisme
LES PARAULES. L’ultraconservador Janusz Korwin-Mikke ha tingut el seu minut de glòria. No és el primer i no només per la misogínia. Salutacions nazis, insults als refugiats i exaltació de la seva voluntat de destruir la UE formen part del seu currículum com a europarlamentari. La intervenció de dimecres passat justificant que les dones han de cobrar menys que els homes perquè són “més dèbils, més petites i menys intel·ligents” es van fer virals i, una vegada més, van convertir l’Eurocambra en el gran megàfon del populisme.
Fa temps que el Parlament d’Estrasburg ja no és un cementiri d’elefants. Només els últims dos anys més d’una desena d’eurodiputats -com l’actual president polonès, Andrzej Duda, de l’ultraconservadora Llei i Justícia, o l’expresident Martin Schulz, que ara disputa la cancelleria a Angela Merkel- han fet el salt de l’Eurocambra a ocupar posicions de govern.
El Parlament Europeu és una via cap al poder. Els primers a saber-ho van ser les forces populistes i euroescèptiques, que hi van instal·lar, fa temps, els quarters generals des d’on finançar i dissenyar l’assalt a les polítiques nacionals. Des de la dinastia Le Pen al capdavant del Front Nacional fins al líder de l’euroescèptic UKIP, Nigel Farage, l’extrema dreta ha utilitzat cada escletxa que oferia Brussel·les -visibilitat, accés mediàtic, recursos polítics i econòmics- per construir-se, mostrar-se i convertir-se en forces polítiques influents, que determinen polítiques i discursos, sense haver arribat a ocupar -en molts casos- un escó als seus Parlaments nacionals.
El mateix partit d’extrema dreta de Korwin-Mikke, anomenat cínicament Llibertat i Esperança, tampoc va aconseguir els vots necessaris per entrar al Parlament polonès en les últimes eleccions, però avui segur que és més conegut al seu país.
ELS FETS. Korwin-Mikke és un recordatori, d’actituds, d’arguments ofensius i d’estratègies polítiques. Un vell retrògrad i provocador. Però també és un element mobilitzador. L’octubre passat, quan el govern polonès -sota les directrius del seu líder de facto, Jaroslaw Kaczynski- pretenia introduir la prohibició total de l’avortament al país, milers de dones van sortir al carrer en les anomenades “protestes negres”. Concentracions multitudinàries en més d’una seixantena de ciutats del país, de gent vestida de negre cridant “Ja n’hi ha prou”, van aconseguir frenar les intencions del govern. Les dones s’han convertit en “una oposició inesperada però formidable” a aquestes noves administracions populistes conservadores, escrivia fa uns dies l’editor polonès Slawomir Sierakowski.
Però el discurs de Korwin-Mikke seria només una anècdota si la realitat no fos tan desigual. Si el menyspreu no es traduís en gestos del dia a dia. L’ARA recull aquests dies exemples de masclismes quotidians i cadascuna de nosaltres hi podríem posar el nostre. Dels més estúpids als més colpidors. D’entre els primers, guardo el moment en què, com a subcap d’informatius, havia d’anar a rebre un conegut convidat del món financer de Barcelona i, mentre m’acostava amb la mà estesa per saludar-lo, em va dir: “Nena, porta’m un cafè”.
LA DENÚNCIA. Al costat dels discursos i els gestos misògins hi ha les xifres de la diferència. L’informe sobre la igualtat entre homes i dones que el Parlament Europeu votarà la setmana que ve admet que, a aquest ritme, caldran 70 anys per aconseguir la igualtat de retribució entre dones i homes; 40 anys més per arribar a un repartiment equitatiu de les feines de la llar; 30 anys perquè la taxa d’ocupació de les dones arribi al 70%, i 20 anys per assolir l’equilibri de gènere en la política. I al final d’aquest horitzó de dècades de desigualtat, la bretxa salarial quan s’arriba a les pensions supera el 40%.
El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i el líder de Llei i Justícia, Jaroslaw Kaczynski, anunciaven, fa mig any, que finalment ha arribat la “possibilitat real de fer una contrarevolució cultural” a la Unió Europea. És la involució sobre una revolta, la de la igualtat, encara pendent. La UE no pot acceptar uns terminis que ens condemnen de per vida a la diferència.
