La desigualtat, malaltia d'avui (i 2)

Els factors que s'esmenten en la majoria de les anàlisis que estudien la desigualtat es poden agrupar en cinc tipus: financers, reals (comerç internacional, progrés tècnic i capital humà), polítics (sistemes fiscals nacionals i institucions relacionats amb els programes d'igualtat), demogràfics (immigració i dinàmica interna de la població ) i la crisi del 2008.

En principi es podria pensar que l'impacte diferencial d'aquests cinc grups de factors respondria a circumstàncies específiques de cada país. Però en la mesura que el deteriorament de la desigualtat en els últims trenta anys és un fenomen generalitzat a tots els països independentment del seu nivell de desenvolupament, la seva mida o altres característiques, ¿no deuen existir factors i pautes de comportament comuns a tots els països que expliquin la desigualtat?

Per respondre a aquesta qüestió cal redefinir l'estudi de la desigualtat econòmica i treballar a partir d'una distribució d'ingressos (sous i salaris) per grups d'activitat econòmica. Això és el que ha fet James K. Galbraith -professor de la Lyndon B. Johnson School of Public Affairs, de la Universitat de Texas, expert en desigualtat i canvi industrial- amb ingressos salarials dels Estats Units, Europa, l'Amèrica Llatina i la Xina, utilitzant una metodologia comuna. Els resultats són interessants i clarificadors. Els resumeixo a continuació.

Les forces que estan afectant la distribució d'ingressos salarials són, essencialment, de naturalesa macroeconòmica i financera, i no provenen -com ha acostumat a recollir la literatura- dels factors reals, com ara el comerç, la tecnologia i l'educació. Galbraith sosté que quan es treuen els factors financers de les sèries d'ingressos, l'augment de la desigualtat que caracteritza el període entre el 1980 i el 2000 simplement desapareix.

En particular, són claus les agressives polítiques d'alts tipus d'interès que es van començar a aplicar a finals dels setanta i principis dels vuitanta del segle passat, que van interactuar amb caigudes dels preus de les matèries primeres i amb l'augment del deute a Llatinoamèrica, l'Europa de l'Est i l'Àsia, i van fer transformar els equilibris de poder econòmic entre el sector financer i la resta de sectors econòmics i van canviar l'estructura de distribució de la renda a favor del primer. Un corrent important de la literatura econòmica recent (experts com Grantham) sosté que el sistema financer és per a l'economia "com córrer amb una gran, pesada i creixent sangonera sobre l'esquena" . És a dir, les finances estan actuant com un mecanisme d'extracció de rendes de la resta de sectors.

Aquest canvi en les relacions de poder econòmic entre sistema financer i la resta de l'economia va permetre concentrar la renda i la riquesa en els més rics dels rics, tant a escala nacional com internacional. A escala internacional, les crisis financeres llatinoamericanes dels anys vuitanta i les crisis financeres asiàtiques i russa de finals dels noranta van actuar com un senyal que aquest procés havia arribat als seus límits. Alhora, van canviar la direcció dels fluxos d'inversió financera global, que va passar a ser des dels països emergents de l'Àsia i Llatinoamèrica cap als països desenvolupats.

La continuïtat del creixement en els països occidentals es va centrar llavors en la recerca de nous mercats de demanda de crèdit intern que empenyessin l'economia, finançada amb els fluxos d'inversió financera que venia dels països emergents. Aquesta nova demanda de crèdit es va trobar en deutors de molt baixos ingressos d'aquests països, deutors que en altres circumstàncies no haurien tingut mai accés al crèdit hipotecari.

Les polítiques públiques van tornar a jugar un paper determinant en el creixement macrocefàlic del sistema financer en perjudici de la resta de l'economia. D'una banda, es van derogar les regulacions que, com la llei Glass-Steagal als Estats Units, mantenien des dels anys trenta la banca comercial o de dipòsits aïllada de la banca de negocis. De l'altra, es van introduir noves lleis que, sota la retòrica de la modernització financera, van liberalitzar totalment les finances i van obrir les portes a nous i sofisticats instruments financers basats en la titulització. Acompanyant aquestes polítiques financeres, les polítiques fiscals i d'habitatge de molts països van promoure una "societat de propietaris" que va estimular la bombolla immobiliària.

Per tant, des d'aquesta visió, la bombolla creditícia immobiliària de principis del segle XXI als països occidentals va ser el resultat de voler perllongar un model de creixement basat en la desigualtat, un model que havia arribat als seus límits ja a inicis del 2000. I es va fer forçant el comportament del sistema financer més enllà dels límits legals i ètics, com ara estem veient que ha passat a Espanya amb algunes institucions financeres.

En resum, la desigualtat ha beneficiat fonamentalment el sistema financer i corporatiu global i les activitats i persones que es mouen al seu voltant. El repte d'aquest inici del segle XXI torna a ser reconciliar el capitalisme amb la igualtat. Per fer-ho cal tenir present que, tal com hem vist, la desigualtat és la conseqüència d'unes polítiques que han permès al sector financer actuar com un poderós mecanisme improductiu d'extracció de rendes de la resta de sectors de l'economia. Per aconseguir-ho necessitem un New Deal per al segle XXI , un "nou progressisme" basat en tres prioritats.

La primera prioritat hauria de ser restaurar l'equilibri de poder econòmic dins del capitalisme, a favor de les activitats productives i en perjudici del sector improductiu del sistema financer i d'activitats que ara es desenvolupen en règim de monopoli o concessió. La segona prioritat hauria de ser atacar la desigualtat amb polítiques de despesa pública noves i més ben orientades que s'haurien de focalitzar en la millora de la igualtat d'oportunitats i en la capacitat d'ocupació dels joves. La tercera prioritat hauria de ser la reforma del sistema fiscal, per fer-ne, com en les dècades de postguerra, un instrument més equitatiu i més eficaç per a l'economia.

Un canvi d'aquesta naturalesa implica també una millora del funcionament democràtic de les nostres societats. Reconciliar capitalisme amb igualtat implica, per tant, reconciliar capitalisme amb democràcia. No serà fàcil, però és necessari per salvar el capitalisme i la democràcia d'episodis convulsos com els que van tenir lloc a principis del segle passat.