El fet que fa poques setmanes, quan es discutia la reforma fiscal al Congrés, s'estudiés seriosament fixar un impost sobre les quotes que es paguen a les mútues privades d’assegurança sanitària em va sorprendre i alarmar. Vist des de les Espanyes, es consideren com un signe de riquesa alguns pagaments que s’han de fer en comunitats com la catalana, quan en realitat són un signe de maltractament econòmic perquè l’Estat no aporta el que hauria d’aportar. Es contracten mútues per accedir més ràpidament a serveis sanitaris i no haver d’esperar excessivament. La situació té una forta semblança amb el que passava –i encara passa– amb els peatges. Molts espanyols s’escandalitzaven d’haver de pagar peatges a les autopistes catalanes i ho veien com una explotació per part catalana, quan era just el contrari: l’Estat no volia invertir a Catalunya el que invertia a la resta de l’Estat.
L’atenció pública sanitària és extremadament desigual sobre el territori de l’Estat. És una desigualtat que s’arrossega de molt enrere i que ha deixat rastres tan sorprenents com que els hospitals de l’antiga Seguretat Social segueixen sent de la seva propietat encara que totes les seves funcions hagin estat transferides a les comunitats autònomes. Aquelles comunitats que van rebre primer les transferències, com Catalunya, les van rebre amb un patrimoni envellit i obsolet, que van haver de refer completament. I, no obstant això, la propietat continua en mans de la Seguretat Social. Les comunitats que van rebre les transferències vint anys després van rebre els hospitals completament renovats o simplement nous. Aquesta desigualtat d’origen no ha estat mai corregida tot i el llast que representa. Quan es va iniciar la correcció el darrer any del govern Zapatero, revertir-la va ser de les primeríssimes decisions del govern Rajoy.
La subvenció pública de la sanitat es fa segons criteris que no tenen en compte el cost de la vida –la paritat de poder adquisitiu–. Tothom sap que els funcionaris públics estatals paren molta atenció al cost de la vida dels llocs on poden ser destinats, atès que els impacta molt en el seu nivell de vida. En canvi, no es pot aplicar cap correcció per paritat de poder adquisitiu en l’assignació de recursos públics que han de servir per contractar assalariats o serveis o béns de tota mena. Però tothom sap que no tots els béns ni tots els serveis valen el mateix als diferents llocs. La igualtat que tants dirigents polítics reclamen per als seus ciutadans no s’aplica a les comunitats on els preus són més alts. Aquestes reben uns diners empetitits. Si la vida és un 20% més cara, rebre els mateixos diners permet contractar o comprar, aproximadament, un 17% menys de serveis i béns.
Tant és així que una colla de comunitats que estan sobrefinançades en euros corrents ho estan molt més si es compta a paritat de poder adquisitiu, i algunes que estan subfinançades, poden estar-ho encara més, com és el cas de Catalunya. La correcció que s’hauria de fer per compensar aquest maltractament seria econòmicament molt important. La contractació d’assegurances de mútues sanitàries privades també és dèficit fiscal català.
Dit d’una altra manera, i tornant a les mútues privades d’assegurança de salut: que ningú no es pensi que la rapidesa de l’atenció sanitària que es rep en moltes comunitats autònomes de l’estat espanyol és la que reben a Catalunya els ciutadans que van a la pública o els assegurats amb mútua privada. No. L’atenció que reben és la de la sanitat totalment privada a casa nostra. Ja és prou greu que a Catalunya calgui pagar una mútua per tenir la mateixa rapidesa d’atenció que molts altres ciutadans obtenen públicament i gratuïtament. Encara és més irritant que ens descomptin transferències del model de finançament autonòmic perquè ja estem coberts per aquestes mútues –que es paguen per les llargues llistes d’espera de la sanitat pública–. Per això mateix indigna que encara volguessin fiscalitzar-les com símptoma extern de riquesa quan en realitat s’hauria de demanar que les subvencionessin.
El maltractament sanitari es repeteix en la immensa majoria de serveis públics que constitueixen el gruix de l’estat del benestar, fins al punt de degradar Catalunya en termes de benestar de la seva ciutadania ben per sota del que li correspondria per creació de riquesa –per PIB per càpita– i, en qualsevol cas, situar-la per sota de la resta de comuitats si s’apliqués el principi d’igualtat de tots els ciutadans. Com ha argumentat Manel Larrosa en un esplèndid article en aquest mateix diari, no aprofitem prou la protecció que formalment ens dona la Constitució espanyola per defensar els nostres drets, emparant-nos en el dret a la igualtat de tots els ciutadans.
