El desig de no votar-los
O tots els lectors del diari ARA som molt especials o, si fem cas de les enquestes, molts dels que ara mateix estan llegint aquestes línies no tenen ganes de votar per aturar l’extrema dreta. No estic parlant d’una voluntat activa de tornar al feixisme ni tampoc d’apatia nihilista. Més aviat es tracta d’una cosa que crema, una intuïció de desconfiança i una espurna d’orgull que s’encenen quan percebem que el poder ens diu que no hi ha alternativa i hauríem d’obeir com xais. Arriba un punt que les crides a la moderació i la responsabilitat comencen a sonar com una enganyifa dels de dalt i una veueta interna es revolta i diu que no.
Al llarg de la història s’ha intentat posar molts noms a aquesta cosa. A l’antiga Grècia, Plató va fer molt famós el concepte de thymos. La idea és que els éssers humans estem dividits en tres: la part concupiscible (gana, set, son), la part racional (pensament, lògica, idees) i la part irascible o apassionada, que no acaba de tenir una traducció precisa, però que s’ocupa de coses com ara la dignitat, el respecte i el reconeixement social. Si Plató tenia raó, no podem evitar sentir un tipus de desig que ens fa voler anar més enllà de la mera autopreservació i ens porta a arriscar-nos. És una passió de doble tall: podem jugar-nos la vida plens de solidaritat universal per fer el món millor, però també podem sortir al carrer en nom d’alguna causa abjecta.
Per a Hegel la història de la humanitat són les anades i vingudes d’aquests desitjos irracionals, que han donat lloc a les guerres i revolucions. Per sort, totes aquestes lluites no eren en va: de mica en mica anàvem progressant, fins que un bon dia la irracionalitat de totes aquestes passions polítiques es torna gestió política raonable. Aleshores arriba el final de la història i ja no cal que ens revoltem més: podem organitzar-nos científicament i pacífica amb els mecanismes de l’estat modern. Hegel pensava que la Revolució Francesa havia de ser l'última, i la història s’havia acabat amb la monarquia prussiana de principis del XIX, que era “l’estat racional” que li pagava el sou de professor universitari.
Nosaltres sabem que la història s’ha resistit a desaparèixer, però els que proclamen el seu final també. I, de fet, les eleccions europees sempre inclouen una disputa filosòfica sobre el darrer final de la història, que és el que va teoritzar Francis Fukuyama després de la caiguda del Mur de Berlín, inspirat en Hegel. Segons Fukuyama, la democràcia liberal i l’estat del benestar que coneixem són insuperables (ara sí, de debò), perquè la combinació de drets socials i mercat ofereix un equilibri perfecte d’igualtat per a tothom davant la llei i llibertat perquè els més apassionats competeixin pel reconeixement en l’esfera econòmica (Fukuyama també parla del thymos platònic: hi ha conceptes que fan fortuna). Des d’aleshores, Europa s’ha vist ella mateixa com el santuari d’aquesta història acabada que s’intenta mantenir congelada en pau al marge de les tempestes de l’exterior.
Però la història també ens descobreix que els sistemes de protecció racionals i benevolents que sembla que duraran per sempre es poden tornar ineficients i corruptes. I en moments de crisi i declivi s’encén l’espurna de què parlava Plató. I si resulta que els engranatges polítics estan fent més pel problema que per la solució, el desig d’arriscar-se a canviar-los no és pas irracional. El que promet l’extrema dreta és justament això: carregar-se les grans estructures en què hem deixat de confiar i tornar a espais que ens faran sentir més lliures.
Les trampes i els perills de la promesa de la dreta que intenta capitalitzar aquest descontentament estan més que discutits. Però a mi el que em sembla més estrany de l’ambient polític actual és que tot això que crema no trobi ningú a l’esquerra. Perquè, tradicionalment, la desconfiança davant de l’statu quo i el poder ha estat el combustible de les revolucions igualitàries. Sospitar dels que et diuen que tinguis por dels canvis massa grossos i facis cas dels de tota la vida pot ser una paranoia, però també pot estar molt ben fonamentada. Albert Camus, que va estar a tots els costats bons de la història, ho té molt ben explicat a L’home revoltat (Raig Verd), on defineix “la capacitat de dir que no” com el primer moment de qualsevol lluita per un món més just.
El sentiment que falla alguna cosa es troba atrapat entre una esquerra que li diu que voti amb por per salvar els mobles i una dreta que proposa radicalitat reaccionària. Naturalment, no hi ha una fórmula matemàtica per saber quin és l’equilibri perfecte entre reformes moderades i transformacions radicals. El desig d’arriscar-se per aspirar a alguna cosa més és ambigu, i la història ens ensenya que pot portar meravelles i desgràcies. Però el que és segur és que torna una vegada i una altra. Reprimir i ridiculitzar la passió de canvi no només és impossible, sinó que és irresponsable. Per això la vella frase de Walter Benjamin que diu que “darrere de tot feixisme hi ha una revolució fallida” parla de revolucions, i no de petites reformes cosmètiques a la defensiva.