Cap a la meitat del segle XX, i quan ella ja arribava a la cinquantena, l’escriptora May Sarton va comprar una casa de camp atrotinada –datava del segle XVIII– al poble de Nelson, a New Hampshire. Aquesta decisió, per insòlita i valenta, i totes les vivències que se’n van derivar, és el material literari que va fer servir per escriure Desig d’arrels, un llibre que ara ens arriba en català, gràcies a la traducció de Núria Parés que publica Amsterdam.
May Sarton, poeta, autora de llibres infantils i de diverses novel·les, era filla de mare anglesa i de pare belgoamericà. Els seus pares vivien a Cambridge, en una casa meravellosa a Channing Place que per a la jove escriptora era “la casa on podia tornar de tots els viatges”.
L’any 1950 va morir la mare, després d’una llarga malaltia, i al cap de sis anys, de manera inesperada, va morir el pare. May Sarton, que vivia a Amèrica, va buidar i vendre la casa de Channing Place i només va guardar en un soterrani els antics mobles flamencs dels seus pares, que no gosava vendre. La necessitat de poder tornar a tenir amb ella aquests mobles va ser el detonant per buscar una nova llar: “Si la llar es pot trobar a qualsevol lloc, com es pot buscar, on es pot trobar?”, escriu.
Mentre buscava casa, va pensar que aquella decisió es podia comparar amb la del matrimoni: cap dona de més de quaranta anys no es pot permetre el luxe de casar-se amb la persona equivocada, reflexiona. Va ser per casualitat que algú li va parlar de la regió de Monadnock, a New Hampshire, i d’una vella casa de camp en força mal estat, amb trenta acres de terra, delimitada per un rierol. I, com empesa per un enamorament, May Sarton va decidir que aquella seria la seva llar.
Els antics mobles flamencs van quedar instal·lats en una casa de camp americana en una combinació estranya i, per això, precisament, única.
Desig d’arrels és la història de la reconstrucció d’una casa i de la construcció d’una llar. May Sarton reflexiona sobre la solitud, sobre la vida d’escriptor, sobre la bellesa del camp i la importància de l’estètica d’una casa, del desarrelament i de les arrels.
Mentre prenia la decisió de quedar-se a la casa de New Hampshire, Sarton explica: “Estava atrapada, de la mateixa manera que t’atrapa un poema que no ha quallat del tot i et turmenta a les nits. Primer vaig haver de somiar amb la casa viva a dintre meu”. Finalment, l’escriptora desatén la reflexió d’una amiga que li diu que s’ha comprat una casa preciosa però que mai no s’hi sentirà a casa perquè no hi ha mort ningú que estimés. May Sarton, amb els mobles antics dels seus pares i els retrats dels seus avantpassats, aconsegueix una gran fita: “Aquí els morts no són tant presències com part del teixit de la meva vida: són una part vivent del tot”. Com ella mateixa diu, no és una mirada nostàlgica cap al passat: és portar el passat cap al present.
Els que teniu un lloc al qual sempre voleu tornar, els que no el teniu però confieu a aconseguir-lo o els que el teníeu i l’heu perdut trobareu en aquesta lectura una companyia amiga. Us hi sentireu com a casa.
