Deshumanitzar Puigdemont
En el fons de la desproporcionada condemna a l’exconseller Buch i al sergent dels Mossos Escolà hi ha una línia vermella que té un nom i el sap tothom: Carles Puigdemont. No importa que darrere el seu escó a l’Eurocambra hi hagi vora un milió de vots. L’estat espanyol l’ha declarat de fet enemic públic número 1, i la deshumanització constant de la seva figura inclou el menyspreu per la seva seguretat personal, que està més en risc com més continuï allargant-se aquesta condemna social i mediàtica dels que el tracten com a fugat sense que importi que tothom sàpiga on anar a trobar-lo, o que hagi estat i estigui a disposició de la justícia, o que vagin repetint la mentida que va travessar la frontera hispano-francesa amagat en un maleter.
Són sis anys de cridar “Puigdemont a prisión!”, i la frustració augmenta. Si ja van manifestar-se contra els indults als polítics que van estar més de tres anys presos, i fins i tot van recórrer la mesura de gràcia, com voleu que els càpiga al cap la necessitat d’una amnistia?
I esclar, aquest menyspreu per la seguretat de Puigdemont inclou, també, una amenaça per a tots aquells funcionaris que gosin contaminar-se per proximitat. He tingut ocasió de tractar amb persones que s’ocupaven de la protecció del president a l’exili, i a vegades actuaven amb més bona voluntat que mitjans o coneixements, però sempre guiats per un sentit de la dignitat institucional i per un principi d’humanitat més que no pas per una estricta sintonia ideològica. Per això, que la vicepresidenta Yolanda Díaz agafés l’avió i es presentés a Brussel·les té un gran valor, no només polític sinó també personal. I convindria que no quedés en un fet aïllat.
