Deshumanitzar la migració
FRONTERES. El Regne Unit ha accelerat la deportació de demandants d’asil. A partir de l’1 de gener, el Brexit serà una realitat a tots els efectes i el govern britànic es quedarà sense el recurs del retorn immediat al continent. La maquinària de les expulsions s’ha activat saltant-se garanties, drets i evidències. Segons algunes organitzacions no governamentals, l’executiu de Boris Johnson no ha respectat ni l’ordre judicial que obliga a estudiar tots els casos de víctimes de tortura i de tràfic de persones. El diari The Guardian publica que per a aquesta setmana ja hi hauria planejats dos vols a Alemanya i un a França, amb possibles escales a Àustria, Polònia, Espanya i Lituània. Les polítiques de gestió de xifres s’imposen des del menyspreu a la vida i les experiències traumàtiques de molts d’aquests migrants o sol·licitants d’asil, alguns dels quals expliquen com en el llarg recorregut des del Sudan o Síria fins al Regne Unit han patit abusos, explotació, els han venut com a mercaderia al servei de bandes de traficants i arrosseguen les ferides físiques i mentals d’un llarg viatge que encara no s’ha acabat.
Mentre el futur de la relació entre el Regne Unit i la Unió Europea encara està encallat en la negociació, Londres i París ja han firmat un acord per endurir encara més el pas dels migrants pel canal de la Mànega. De les 35.566 persones que l’any passat van demanar asil al Regne Unit, només unes 1.890 hi havien arribat en petites barques a través del canal. L’aeroport de Heathrow -com el de Barajas a l’estat espanyol-és la gran porta d’entrada de la migració, però el pes simbòlic de la repressió de la travessia dels més vulnerables s’ha convertit en l’estàndard d’unes polítiques migratòries volgudament incapaces d’oferir alternatives.
VULNERABILITATS. Milions de persones viuen en trànsit, en viatges i desplaçaments forçats. La guerra a Etiòpia ha provocat una nova sortida de refugiats. Desenes de milers de persones han arribat al Sudan els últims dies. Fugen de l’ofensiva militar ordenada pel govern d’Abiy Ahmed sobre la província de Tigre i de les massacres perpetrades per milícies que li són lleials. Els camps que a la dècada dels 80 van acollir els refugiats de la fam a Etiòpia, que va arribar a fer un milió de morts, han tornat a obrir.
Human Rights Watch ha denunciat tortures i desaparicions entre els refugiats i demandants d’asil burundesos a Tanzània.
Bangladesh ha començat el trasllat forçat de refugiats rohingyes cap a l’illa remota de Bhasan Char, un espai de terra que va sortir a la superfície en plena badia de Bengala fa només dues dècades i que queda completament negat quan arriben les pluges monsòniques. Llistes arbitràries anuncien els noms dels obligats a traslladar-se cap a un destí encara més incert.
REPRESSIÓ. El procés de deshumanització de les migracions i el segrest del patiment d’aquestes persones per convertir-lo en material polític i polititzat es replica una vegada i una altra. A les illes de Manus o de Nauru, a les Canàries o a Lesbos. Es tanquen persones i esperances en camps que són presons. Presons dissenyades “per generar hostilitat i animadversió”, com va escriure Behrouz Boochani durant el seu tancament forçat a l’illa de Manus.
L’ONU diu que l’any que ve s’arribarà a un nou rècord de 235 milions de persones que necessitaran assistència humanitària, molt per sobre dels 168 milions d’aquest any. Un increment provocat gairebé per complet pels efectes de la pandèmia del covid-19. Però se segueix reprimint el viatge amb més contundència que la violència, la pobresa i la vulnerabilitat que el generen.