Desgavell

1. Desorientació. El bon polític és aquell que és capaç de transmetre la sensació que va un punt per davant i, per tant, que té la situació controlada sense fugir de la realitat. El retorn del rei emèrit a Espanya ha generat una imatge de desgavell –el cim de l’Estat trontolla– que probablement no és tant fruit de la frivolitat d’un irresponsable com de la desorientació general en què ha entrat la vida política. Que el nen Felip VI és incapaç de plantar cara al papà Joan Carles fa temps que ho sabem. El papi ha decidit venir a passar uns dies al seu aire, ha organitzat la festa amb els seus amics, ha confirmat que està convençut que no té res de què excusar-se i ja ha deixat establert –escrit en la nota oficial de la Zarzuela– que no tardarà a tornar per sempre. Diuen que el rei està molest, però no fa res. Pedro Sánchez i el PSOE expressen el seu disgust, però tampoc fan res. I Alberto Núñez Feijóo aplaudeix l’exhibicionisme de l’emèrit. Tanta negligència potser té una virtut: que el final de la monarquia s’acosti.

Cap d’ells està disposat a posar la corona al seu lloc: acabar amb la inviolabilitat i la condició d’irresponsable del cap d'estat. La història del comportament dels antecessors del rei d’Espanya deixa clar que no és només una reforma racional sinó indispensable. Es parla molt del descrèdit institucional que Joan Carles I aporta. I és cert, però què podem dir d’un PSOE incapaç de passar de les paraules als fets o d’un PP que li riu les gràcies? Tot això en un moment de manifesta confusió que ajuda a créixer a tots aquells que estan en la dinàmica de l’embolica que fa fort. Vox, evidentment, però també Ayuso i companyia.

2. Fabulacions. Quan el desgavell creix, el recurs a les grans fabulacions és automàtic. En plena renovació del PP, Isabel Díaz Ayuso, ensabonada per Núñez Feijóo, s’apunta a la guerra de las pàtries. “La Generalitat és una administració autonòmica que s’ha inventat una nació”. ¿És que hi ha alguna nació que no sigui un invent, una de tantes construccions per adornar de sentit la nostra existència? ¿És que Espanya és una nació des d’Indíbil i Mandoni? ¿És que no hi ha hagut un llarg camí de fabulacions fins a arribar a l’Espanya “una, grande y libre”? ¿O és que la senyora Ayuso no sap que les nacions són un fenomen modern amb poc més de dos-cents anys d’història? La frivolitat no té límits, però sí molts riscos. Ayuso la juga sense complexos en fer-se avaladora de Vox des del PP. I Feijóo ho alimenta.

Amb Ciutadans en via directa cap a la irrellevància, Inés Arrimadas l’ha dita grossa: “Proposem eliminar la distinció entre nacionalitats i regions” de la carta magna. Un partit que s’ha esgotat en la seva croada contra l’independentisme català gosa desafiar ara el debat constitucional, que va trobar en la paraula nacionalitats una manera pactada de reconèixer la consciència nacional de Catalunya, el País Basc i Galícia. Com si no hi hagués prou soroll en escena, Arrimadas, en la línia de Vox, vol acabar amb qualsevol forma de diferenciació dels països que, dins d’Espanya, han construït la seva pròpia faula patriòtica, tant o més fundada com la que la Constitució imposa a tots. Escenes d’un desgavell inquietant, perquè apunta que la dreta espanyola se situa plenament en l’onada autoritària que recorre el continent. Just quan la majoria plural mostra les seves flaqueses. I el govern espanyol no gosa ni tan sols posar un debat com el de la irresponsabilitat reial sobre la taula.

I el que passa a Espanya repercuteix a Catalunya, on el desgavell és al cor de la majoria de govern. Entre els que aposten per operar políticament anant als límits del possible i els que es gronxen en la gran promesa (independents viuríem millor), sent conscients que ara mateix no està a l’abast però fent-la servir per dissimular la impotència i la incompetència, davant una ciutadania cada cop més decebuda, com diuen les enquestes.