El poder desgasta quan no s’exerceix
Fa un parell de diumenges escrivia que el principal repte d’ERC és demostrar la seva capacitat d’exercir el poder, i ara ja sabem que ho haurà de fer en les pitjors condicions, amb l’oposició fent pinya per demostrar la solitud d’Aragonès, amb Junts en peu de guerra; res que hagi de sorprendre els republicans, per molt que apel·lin a la crítica conjuntura econòmica. Qualsevol altra previsió hauria estat una tremenda ingenuïtat. ERC haurà de baixar al fang i prendre decisions complicades, triar mals menors i, sobretot, explicar-se molt bé, la qual cosa, per dir-ho suau, no és la seva especialitat.
El govern català fa massa temps que navega en la incertesa. La contemporització continuada, en el moment actual, ha deixat de ser una forma d’astúcia per esdevenir la coartada de la indecisió més irritant. Per descomptat, el consens i el diàleg són fórmules desitjables de governar; però eludir el conflicte, deixar que els problemes es resolguin sols, no és opció per a ERC. No sobreviurà fins a les eleccions municipals fent la viu-viu.
Pensem, per exemple, en la crisi a la cúpula dels Mossos. No conec a fons el tema i no em refio, per contradictòries, de les versions que se’n difonen. Però sí que crec que un conseller d’Interior ha de demostrar autoritat davant dels comandaments policials; si no, hauria de plegar. El que no pot fer és és inhibir-se per no cometre “ingerències polítiques”, com absurdament li han retret tots els seus adversaris (tret de la CUP). I tant que s’han de cometre ingerències polítiques a Interior! Al cap i a la fi, Elena respon davant del Parlament i davant dels electors. Els comandaments policials no ho fan. El polític ha de pensar en el benestar de la població, i no en eludir el xoc amb els seus subordinats, o amb els interessos gremials. I això val per a la policia, per a l’educació, per a la CCMA i per a tota l’administració.
Suposo que l’electorat valora el consens. Però diria que també valora una certa audàcia, sobretot venint d’on venim. Un altre exemple: la timidesa amb què s’està afrontant la transició energètica, massa sovint per la por exagerada a les pancartes i la mobilització de certs col·lectius, és un dels casos en què una certa determinació governamental resulta més democràtica, més respectuosa amb la gent, que la cessió davant de protestes que són legítimes, però sovint poc representatives. I això val per a altres sectors on els canvis estructurals són urgents.
Pere Aragonès ha de governar. Es desgastarà, però desgasta més no exercir. ERC no porta vent de cua com per esperar que una inèrcia guanyadora la salvi. Necessita socis, acords, intercanvis, imaginació, especialment si es prorroguen els pressupostos (una opció que, a mig any de les municipals, no es pot descartar). Tot i que predir el que farà Junts sempre és arriscat, la lògica indica que s’hi giraran d’esquena. ERC, doncs, quedarà en mans del PSC, amb pressupostos o sense, per molt que s’exclami Junqueras. Ara bé, Esquerra té un avantatge: els comptes de l’Estat es tramitaran abans que els de Catalunya. A part de possibles contrapartides, pot estar en joc la taula de diàleg, la reforma del delicte de sedició... i l’estabilitat al Parlament català? Junts retraurà al seu antic soci la docilitat envers el PSOE. És el que li toca. I, tanmateix, ¿potser és millor votar amb PP i Vox? El poder, petit o gran, hi és per exercir-lo. No es pot governar en passiva, ni viure d’eslògans. Si la prioritat és combatre la crisi ala Catalunya sencera, Aragonès no pot tenir gaires dubtes. Exercir el poder és triar, aguantar exabruptes, explicar-se i, sobretot, perdurar.