Desfeta i renovació
Les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig han alterat -i molt!- el panorama polític català i l'espanyol. Els resultats de les eleccions autonòmiques han tenyit Espanya de blau i esperonen encara més els populars cap a la consecució de la presidència del govern espanyol. L'onada blava s'ha intensificat amb els resultats de les municipals. Com sempre, els únics territoris que resisteixen l'avenç del PP són Catalunya i el País Basc. A Euskadi, a més, s'ha produït una de les millors notícies de la jornada electoral: els grans resultats obtinguts per Bildu. Si la coalició abertzale aconsegueix retenir el mateix nombre de vots en les eleccions al Parlament de Vitòria, el socialista Patxi López no repetirà com a lehendakari. Però el que vull valorar és la nova a situació política de Catalunya després de les eleccions.
Els resultats catalans porten a una conclusió clara. Dues de les tres forces que formaven el tripartit han patit una desfeta important. El PSC i ERC continuen el seu declivi particular, iniciat amb les eleccions al Parlament de Catalunya. En el cas del PSC la davallada no és tant en nombre de vots com de poder, perquè perd algunes de les places més importants que retenia des de fa tres dècades. Barcelona i Girona són l'exemple més clar d'aquesta situació, com també ho són per a ERC, que ha quedat fora del consistori gironí, substituïda per la CUP, i ha perdut la meitat dels regidors que tenia al Cap i Casal. I què dir de les Diputacions, el gran feu dels socialistes a Barcelona, on han manat sense control des del 1979. Els mals resultats electorals ja han tingut una primera conseqüència: la direcció d'ERC va dimitir en bloc i es manté interinament, i la del PSC encara és més interina i s'ha llançat a impulsar un nou projecte socialista sense especificar. El que està clar és que ambdues formacions han d'apostar per una renovació que almenys els permeti sobreviure per encarar el futur amb unes mínimes garanties d'èxit. Quan la tardor vinent se celebrin els respectius congressos, ja es veurà fins on arriba l'empenta renovadora.
El carrer Nicaragua està ben desorientat. I aquesta desorientació va començar amb la pèrdua del govern de la Generalitat, però ha augmentat amb la patacada a les municipals i l'evident disminució d'influència dins del PSOE amb la retirada de Carme Chacón com a possible candidata a les primàries. La recerca d'un nou camí que permeti la recuperació passa, d'entrada, per dirimir quina ha de ser la identitat del PSC. L'evolució política de Catalunya des del 2006 fa que cada dia sigui més difícil combinar l'ànima espanyolista amb la catalanista, o a l'inrevés, segons convingui tàcticament. I no sóc l'única a dir-ho. Fins i tot el grup Nou Cicle, estructurat al voltant de l'eurodiputat Raimon Obiols, ara es decanta per reclamar tenir un grup propi al Congrés dels Diputats, després d'haver-ne acceptat l'eliminació quan liderava el partit. Reforçar el perfil catalanista del PSC a la cambra espanyola és una bona opció per recuperar credibilitat. Tanmateix, el grup d'Obiols no em fa l'efecte que estigui en disposició de succeir José Montilla ni que tingui prou força per aturar Miquel Iceta i els seus acòlits. Aquest és el problema: ni Nou Cicle influeix de veritat en la renovació del PSC, ni els anomenats catalanistes són tan nombrosos com sembla.
El desastre electoral d'ERC ha estat monumental. El problema dels republicans és doble. D'una banda, és de lideratge. Però el problema no és Joan Puigcercós, sinó que aquesta manca de líders sòlids arrenca amb Carod-Rovira. Va ser ell qui va imposar una línia que ha portat al desastre. Els possibles candidats a substituir Puigcercós ho haurien de tenir molt en compte. Però ERC també hauria de resguardar-se -i aquest és l'altre problema- de les lluites fratricides, que només han generat dispersió, conflictes i desànim entre les seves bases, i és la raó de la davallada electoral d'aquests anys. ERC ha de clarificar el seu futur ideològic i de pactes. Gran part del seu electorat no ha entès ni acceptat el model tripartit en tots els àmbits, nacional i municipal. Els resultats canten: una part dels votants que els republicans van recollir d'una CiU desgastada i enganxada al PP ha retornat a la coalició nacionalista, cada vegada més sobiranista, i una altra part ha optat per la CUP perquè aporta aire fresc a un electorat poc donat a la institucionalització política. Per tant, el futur d'ERC passa per renovar els dirigents, però també passa per renovar i consolidar un discurs polític propi que no caigui en propostes estrafolàries que dilueixin encara més l'espai polític.
Quan arribi la tardor, PSC i ERC hauran de decidir-se sobre el futur per evitar pansir-se com les fulles caigudes. En política, la realitat és molt tossuda i no entendre el missatge dels electors pot agreujar la crisi. La recuperació de CiU en tan sols vuit anys és conseqüència, agradi o no, d'haver sabut llegir la realitat. Ara toca als socialistes i als republicans trobar el camí cap a la recuperació.
