La desfeta d’Occident?

“Si en aquesta sala algú creu que Putin s’aturarà a Ucraïna, us ho asseguro: no ho farà”, va dir el president Biden durant el seu discurs sobre l’estat de la Unió dijous a la nit. Europa està “en perill”, va afegir mentre donava la benvinguda a Ulf Kristersson, primer ministre de Suècia, el membre més recent de l’OTAN. Però Biden també va dir que continua estant “convençut” que els soldats nord-americans no seran necessaris per defensar Europa. Tal com va dir un portaveu de la Casa Blanca la setmana passada, és “claríssim” que l’ús de tropes terrestres no està sobre la taula.

A Kristersson li devia rodar el cap. La perspectiva de noves incursions russes va ser el gran argument en què es van basar els Estats Units per fer entrar l’OTAN a la guerra i atraure nous membres, com Suècia, a l'organització. Però si aquestes incursions fossin una preocupació autèntica, els Estats Units i els seus aliats es plantejarien gairebé per definició la participació de tropes terrestres.

La justificació de la participació de l’OTAN en la guerra russo-ucraïnesa s’està enterbolint en el mateix moment en què s’esperaria que fos més clara.

Això és un problema. Els europeus, com els americans, estan cansats de la guerra. Cada cop són més escèptics que Ucraïna la pugui guanyar. Però potser el més important és que desconfien dels Estats Units, que han fet ben poc en aquesta guerra per dissipar l’escepticisme sobre els seus motius i la seva competència sorgit arran de la Guerra de l’Iraq fa dues dècades. Tot i que els nord-americans a vegades creuen que la seva polarització és única, totes les societats occidentals en tenen una versió. Tal com ho veuen les “elits” europees, l’OTAN lluita en una guerra per fer retrocedir una invasió russa. Però tal com ho veuen els “populistes”, les elits nord-americanes lideren una guerra per fer retrocedir un desafiament a la seva pròpia hegemonia, independentment dels danys col·laterals que es produeixin.

El lideratge nord-americà està fracassant: aquest és l’argument d’un nou llibre excèntric que des del gener s’ha situat al capdavant de les llistes de bestsellers de França. Es diu La défaite de l’Occident [La desfeta d’Occident]. L’autor, Emmanuel Todd, és un famós historiador i antropòleg que l’any 1976, en un llibre titulat La chute finale [La caiguda final], va utilitzar les estadístiques de mortalitat infantil per predir que la Unió Soviètica estava a punt d’enfonsar-se.

Des d’aleshores, el que Todd escriu sobre els esdeveniments actuals ha tendit a ser rebut a Europa com una profecia. El seu llibre Després de l’imperi, que prediu la “descomposició de l’ordre nord-americà”, va sortir l’any 2002, en plena onada de cohesió nacional posterior a l’11 de Setembre i abans del desastre de la Guerra de l’Iraq, a la qual Todd es va oposar ferotgement. Anglòfon (es va doctorar a Cambridge) i anglòfil (almenys a l’inici de la seva carrera), s’ha anat desil·lusionant cada cop més amb els Estats Units, i ara és fins i tot antiamericà.

Todd és crític amb la participació nord-americana a Ucraïna, però el que planteja no és l’argument històric, ara molt conegut, plantejat pel politòleg dissident John Mearsheimer. Com Mearsheimer, Todd qüestiona la fervent expansió de l’OTAN sota els mandats dels presidents Bill Clinton i George W. Bush, la ideologia neoconservadora de la promoció democràtica i la demonització oficial de Rússia. Però el seu escepticisme sobre la participació dels Estats Units a Ucraïna és més profund. Creu que l’imperialisme americà no només ha posat en perill la resta del món, sinó que també ha corroït la identitat nord-americana.

En les entrevistes que ha concedit l’últim any, Todd ha argumentat que els occidentals se centren massa en una sorpresa que ha comportat la guerra: la capacitat d’Ucraïna per desafiar l’exèrcit de Rússia, molt més potent. Però hi ha una segona sorpresa que s’ha subestimat: la capacitat de Rússia per desafiar les sancions i els embargaments mitjançant els quals els Estats Units han intentat destruir l’economia russa. Tot i el suport dels seus aliats de l’Europa Occidental, els Estats Units no han tingut prou força per mantenir a ratlla els nous grans actors econòmics del món. L’Índia ha aprofitat els preus rebaixats de l’energia russa. La Xina ha proporcionat a Rússia béns sancionats i components electrònics.

I, d’altra banda, s’ha demostrat que la base productiva dels Estats Units i els seus aliats europeus és inadequada per subministrar a Ucraïna el material (especialment l’artilleria) necessari per equilibrar la guerra, i ja no diguem guanyar-la. Els Estats Units ja no tenen els mitjans per complir les seves promeses de política exterior.

Feia un cert temps que la gent esperava aquest moment, i no només persones tan allunyades dels passadissos del poder com Todd. Biden va esmentar a les seves memòries del 2017 que el president Barack Obama li solia advertir sobre les “promeses excessives al govern d’Ucraïna”. Ara veiem per què.

Todd sosté que la immersió imprudent dels nord-americans en l’economia global ha sigut un error. Alguns aspectes de la seva argumentació ja els plantegen altres autors: els Estats Units produeixen menys cotxes que als anys vuitanta; produeixen menys blat. Però altres aspectes incideixen en canvis culturals més profunds i a llarg termini associats perpètuament a la prosperitat. Abans en dèiem decadència.

En una societat avançada i altament educada com la nostra, argumenta Todd, hi ha massa gent que aspira a dedicar-se a dirigir coses i manar la gent. Volen ser polítics, artistes, directius. Això no sempre requereix aprendre coses intel·lectualment complexes. “A la llarga, el progrés educatiu ha comportat un declivi educatiu –escriu–, perquè ha provocat la desaparició dels valors que afavoreixen l’educació”. Todd calcula que els Estats Units formen menys enginyers que Rússia, no només per càpita sinó en xifres absolutes. Experimenta una “fuga interna de cervells”, ja que els seus joves passen de tenir professions exigents, d’alta qualificació i alt valor afegit, a exercir feines del sector jurídic, financer i d’altres que només transfereixen valor a l’economia i, en alguns casos, fins i tot poden destruir-la. (Ens insta a tenir en compte els estralls de la indústria dels opioides, per exemple.)

Tal com ho veu Todd, la decisió d’Occident d’externalitzar la seva base industrial és més que una mala política: també és l’evidència d’un projecte dirigit a explotar la resta del món. Però registrar beneficis no és l’únic que fa Amèrica al món, sinó que també difon un sistema de valors liberals, que sovint es descriuen com a drets humans universals. Todd, especialista en antropologia de les famílies, adverteix que molts dels valors que els nord-americans difonen actualment són menys universals del que es pensen els nord-americans. Les estructures familiars angloamericanes, per exemple, han estat tradicionalment menys patriarcals que les de gairebé qualsevol altre lloc del món. A mesura que s’han modernitzat, els Estats Units han arribat a adoptar un model pel que fa al sexe i el gènere que es conjuga malament amb el de les cultures tradicionals (com la de l’Índia) i el de les cultures modernes més patriarcals (com la de Rússia).

Todd no és un moralitzador, però insisteix que les cultures tradicionals tenen molt a témer de les diverses tendències progressistes d’Occident i poden resistir-se a aliar-se en política exterior amb els que les propugnen. De la mateixa manera, durant la Guerra Freda, l’ateisme oficial de la Unió Soviètica va ser un factor de desacord per a moltes persones que, altrament, haurien tingut més bona predisposició respecte al comunisme.

Todd creu que alguns dels nostres valors són “profundament negatius”. Presenta proves que Occident no valora la vida dels seus joves. La mortalitat infantil, el paràmetre revelador que el va portar a predir el col·lapse soviètic fa mig segle, és més alta a l’Amèrica de Biden (5,4 per mil) que a la Rússia de Putin, i tres vegades més alta que al Japó del primer ministre Fumio Kishida.

Tot i que Todd, insisteixo, no fa un judici de valor sobre qüestions sexuals, sí que jutja les intel·lectuals. La incapacitat de distingir els fets dels desitjos respecte a la guerra d’Ucraïna el sorprèn a cada moment. L’esperança nord-americana, al principi de la guerra, que la Xina pogués cooperar en un règim de sancions contra Rússia, cosa que hauria ajudat els Estats Units a perfeccionar una arma que algun dia es dirigiria contra la mateixa Xina, és, segons Todd, un “deliri”.

Per als estudiosos de la Guerra del Vietnam, hi ha moltes coses al llibre de Todd que recorden el llibre clàssic que l’historiador Loren Baritz va publicar el 1985, Backfire [El tret per la culata], i que es basava en la cultura popular, la mitologia patriòtica i la teoria de la gestió per explicar què havia fet que els Estats Units perdessin el rumb al Vietnam. El senyor Baritz va concloure: “Som el que va fallar al Vietnam”. Si Lyndon Johnson hagués aconseguit imposar la seva voluntat als vietnamites, va exposar el senyor Baritz, “una cultura sencera hauria sigut totalment destruïda per la bondat del cor nord-americà”.

Llegeixo constantment als diaris que Vladímir Putin és una amenaça per a l’ordre occidental. Potser sí. Però l’amenaça més gran per a l’ordre occidental és l’arrogància dels qui el dirigeixen.

Entaular una guerra basada en valors requereix tenir bons valors. Com a mínim requereix un acord sobre els valors que es difonen, i mai en la seva història els Estats Units han estat més lluny d’aquest acord –més lluny, fins i tot, del que ho estaven just abans de la guerra civil nord-americana–. A vegades sembla que no hi ha principis nacionals, només partidistes: cada bàndol està convençut que l’altre intenta no només dirigir el govern sinó també apoderar-se de l’estat.

Fins que no sorgeixi un nou consens, el president Biden està donant una imatge falsa del seu país en la mesura que el presenta com a prou estable i unificat per comprometre’s a fer qualsevol cosa. Els ucraïnesos ho estan descobrint a un preu molt alt.

Copyright The New York Times