La desfeta dels lideratges
La setmana passada vam tenir una nova oportunitat -de fet, les ocasions són continuades- per comprovar que la política ja és més comunicació que no pas lideratge i acció eficaç. O, si es vol, que els líders i l’acció estan al servei de la comunicació. Per si fos poc, a la comunicació política hi sol haver més gesticulacions i desinformació que no pas fets. I, abans que ningú es flagel·li a la catalana manera, és cert que això passa aquí i a la Xina Popular.
ELS FETS SÓN tan clars que no els calen interpretacions. Es convoca una vaga en defensa del català. El Govern s’hi apunta de manera vergonyosa amb una foto al Parlament que resulta un fiasco perquè no només no aconsegueix que hi sigui tot el catalanisme, ni tot l’independentisme..., sinó que ni tan sols hi ha tot el Govern. A correcuita es presenta un anomenat “pacte per la llengua” signat per ERC, JxCat, els comuns i el PSC -significativament amb cares d’actors secundaris-, que de fet no passa de ser un tallafoc per evitar l’aplicació judicial del 25 per cent d’espanyol a les aules... a base d’empassar-se’l. L’entusiasme d’alguns a defensar-lo delata la seva veritable naturalesa.
COM ÉS HABITUAL, el discurs polític segueix jugant a confondre reglamentació i realitat, i per bé que el pacte no va gaire més enllà del que ja diuen les lleis i els reglaments anteriors, s’interpreta com allò que és: una reacció pal·liativa -poruga i, a més, inútil- davant dels tribunals. Davant de l’espectacle, inevitablement, els sectors més combatius ho interpreten com la mort d’una política d’immersió, ja prou discutida. I, com a colofó, hi ha un incendi a Twitter -és l’únic lloc on la gasolina va regalada- en què els que en surten socarrimats volen matar el missatger, sense entendre el missatge de fons: que ells mateixos, amb tant de confusionisme, són els culpables d’haver creat el clima de desconfiança que s’hi expressa.
DES DEL MEU punt de vista, aquest tipus de lògiques polítiques apunten a dos fets d’una gravetat notòria. Una, que més que en mans de polítics incompetents, som en mans d’uns responsables de comunicació aprenents de bruixot. A qui se li va acudir la foto del Govern ja hauria d’haver estat despatxat, juntament amb qui va gestionar una operació tan maldestra per acabar com va acabar. Algun dia hauríem de poder tenir tot el mapa -o l’univers- dels cervells responsables de comunicació política que hi ha darrere d’aquests desgavells.
EL SEGON FET encara és més greu: és el de la desfeta dels lideratges forts. D’una banda, només així s’entén que les (males) estratègies comunicatives se les campin sense tocar ni quarts ni hores. I de l’altra, només així es pot explicar la manca d’un discurs polític coherent amb els compromisos electorals i amb l’acció que es du a terme. Ara ha estat amb el català a l’escola. Que lluny que queda allò de “el català no es toca” que defensava el Govern al carrer -exhibint una mà de cartolina de parvulari- d’aquest “el català el potineja tothom”. Però el mateix passa amb la política de les energies renovables, amb els Jocs Olímpics d’Hivern o amb les dites polítiques de gènere, entre d’altres.
L’ANÀLISI de les raons de la impotència dels lideratges actuals que han assumit una derrota nacional sovint dissimulada amb una actitud de pinxo és urgent. Cal saber si és perquè estan sotmesos al criteri d’altres factòtums que es mantenen a l’ombra. Cal saber si és perquè es mouen amb por, ja sigui de represàlies judicials, ja sigui de quedar professionalment a la intempèrie. Cal saber si és perquè no són els qui realment controlen la composició dels seus equips i els subordinats van per lliure. Cal saber si és perquè la política i els partits, tal com va tot, foragiten els veritables líders. I cal saber per què és tan abismal la distància entre els líders i qui se suposa que representen.