Desfamiliaritzar les polítiques socials
Als anys 90 es va produir un interessant debat en el camp de les ciències socials. Diverses acadèmiques feministes van plantejar, en l'àmbit dels estudis sobre els estats del benestar, la idea que no n’hi havia prou amb estudiar l’esfera pública i la mercantil per entendre de quina manera i en quina intensitat es produeix la prestació de serveis i cures en una comunitat, ja que molts règims de benestar fan recaure en la família una part important de responsabilitats. Sense anar més lluny, als països mediterranis la cura de les persones dependents o l’educació de la petita infància les ha cobert quasi exclusivament l’esfera familiar. Per això aquestes autores alertaven que quan parlem d’esfera familiar parlem, en la major part dels casos, de responsabilitat femenina, de treball gratuït i invisibilitzat de les dones. El mateix Gosta Esping-Andersen agafava el guant i, en la seva obra publicada al canvi de mil·lenni, Fundamentos sociales de las economías postindustriales, apuntava la necessitat de fer més complexos els acostaments a la comprensió dels estats del benestar introduint-hi l’esfera familiar al costat de la mercantil i l’estatal (posteriorment també es considerarà la comunitària). Així doncs, venia a dir: per fer estats del benestar de més qualitat, guiats per l’ideal de la igualtat, no només cal desmercantilitzar (que els poders públics assumeixin la prestació de serveis públics i facin transferències monetàries que permetin cobrir necessitats educatives, sanitàries, de subsistència, etc. sense haver de recórrer al mercat) sinó que també cal desfamiliaritzar, sostreure responsabilitats de l’esfera familiar. O, en altres paraules, a part de treballar en la fractura socioeconòmica també cal treballar en la de gènere.
Aquests dies han entrat a l'agenda dues qüestions que encaixen bé amb aquests debat: la publicació de l’Informe d’avaluació del sistema d’atenció a la dependència i la proposta del Partit Socialista de Madrid d’obrir les escoles de 7.00 h a 19.00 h i 11 mesos a l’any. Es tracta de camps diferents però les dues propostes tenen a veure amb l’assumpció de responsabilitats públiques en àrees que quedaven tradicionalment relegades a la família (i només si es tenen recursos, al mercat). En primer lloc, l’atenció a la dependència. La llei 39/2006 de Promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència va suposar un enorme salt qualitatiu en aquest procés de desfamiliarització. Per primer cop de manera integral els poders públics assumien responsabilitats en la cura de les persones dependents: s’inaugurava un nou dret social. Un ventall de mesures de serveis i suport econòmic pretenia garantir a totes les persones el dret a la cura en cas de trobar-se en una situació de dependència i, de manera paral·lela, alleujar les famílies, i en concret les dones, d’aquestes responsabilitats. Com a societat les visibilitzàvem i les assumíem col·lectivament. Un avanç civilitzatori que s’ha materialitzat a mitges. Entre altres raons, per la manca de disponibilitat pressupostària i la falta de centralitat en les polítiques públiques estatals i autonòmiques (on recauen les competències). L’informe citat conclou que el sistema té importants mancances i remarca la necessitat de millora tant en l’atenció domiciliària com en els equipaments de dia i residencials. Cal seguir treballant de valent per materialitzar aquest nou dret amb extensió i qualitat.
En segon lloc, la proposta d’escoles obertes, que ha mogut molta polèmica, passions i posicions enfrontades. Des del meu punt de vista, seria un important avenç. Les institucions públiques assumirien com a responsabilitat la cura d’infants més enllà de la jornada lectiva. Seria una ampliació de drets i com a tal caldria aplaudir-la. Dit això, no vol dir que els drets s’hagin d’utilitzar, és a dir, ningú està obligat a deixar l’infant a l’escola fora d’horari escolar. Tampoc vol dir que hagi de ser l'única mesura que cal implementar per desfamiliaritzar aquest àmbit: a favor de reduir jornades laborals, de reordenar els usos del temps, etc. Però cal celebrar les millores incrementals que millorarien des del present la situació de moltes famílies i infants. Seria una mesura que facilitaria la conciliació, la igualtat i la llibertat. I seria important que no fos pensada només des de l’òptica dels adults sinó, i sobretot, des dels infants: aquestes hores a l’escola podrien ser un espai per enriquir-se amb els altres ensenyaments: l’educació artística, lingüística i esportiva. I per poder gaudir de lleure de qualitat.
