La deseuropeització d'Espanya
Europa és, també, un llenguatge polític. El projecte d'unitat europea es va construir damunt d'una cultura política, més septentrional que meridional, més reformista que barroca, més il·lustrada que no pas essencialista. Veníem de dues grans guerres en mig segle i hi havia a l'altra banda del Mur el model soviètic. L'Europa unida es construeix sobre una defensa radical dels valors democràtics, un rebuig apassionat dels totalitarismes, una aposta per la negociació, el diàleg i al tolerància, i una convicció que parlant-ne podem viure l'un al costat de l'altre i compartint moltes coses sense haver de renunciar cadascú a allò que és.
Quan Espanya es va incorporar després del franquisme al procés europeu -un procés polític, fet a través de l'economia- va semblar que adoptava aquest llenguatge europeu. Que feia seus aquests valors i fonaments, tot i que entraven en contradicció amb un altre llenguatge i cultura política hegemònics a Espanya, més basats en el Barroc i la Contrareforma, més compartits amb l'Amèrica Llatina que no pas amb el centre i el nord d'Europa, reticents a dreta i a esquerra amb els valors de la modernitat. Mentre les coses van anar bé, econòmicament i políticament, semblava que Espanya s'havia fet europea en aquest sentit, en l'adopció d'un llenguatge i uns valors polítics. Hi havia la qüestió basca, però com que estava contaminada pel fet terrorista, era una excepció.
Però des de fa un temps a Espanya les coses no van tan bé. Coincidint amb el final de la festa econòmica del totxo, s'ha replantejat l'etern problema català, més de fons que no pas el basc i davant del qual no es pot fer servir la violència com a excusa. Davant del problema català, Espanya -alguna cosa que va més enllà dels governs, dels partits i dels aparells de l'Estat, tot i que tots ells hi participin- ha hagut d'articular una resposta. I no ha optat per fer servir el llenguatge i l'argumentari que correspondria a la cultura política europea, sinó que ha regirat en la seva pròpia història i ha ressuscitat un llenguatge i una cultura política molt seva, de sempre, essencialista, contrareformista, intransigent. Aquesta cultura política reactiva, retrobada com a resposta al cas català, s'ha anat fent gran i s'aplica a moltes altres qüestions que no hi tenen res a veure.
Entenguem-nos: cap estat europeu està disposat a perdre un tros de territori sense disputar-lo. I la independència catalana no provoca entusiasmes a Europa. Però davant d'una proposta secessionista, la resposta britànica -de matriu europea- és convocar un referèndum i fer tot el possible per guanyar-lo, mentre que la resposta espanyola és impedir-lo, no deixar votar. L'opció Cameron es pot sustentar sobre els valors de la democràcia i la negociació. La posició espanyola ha de legitimar-se en unitats metafísiques i filigranes constitucionals. Quan Espanya tria com respondre, se situa fora de la cultura política europea. Opta per uns valors alternatius, i llavors els fa servir per a tot. La deseuropeització d'Espanya neix amb la qüestió catalana. Però tenyeix molts altres posicionaments. Sobre Kosovo o Gibraltar. Però també la reacció a la sentència contra la doctrina Parot. O la banalització i la condescendència respecte al nazisme o al franquisme, amb aval oficial, incomprensible i ofensiva a la resta d'Europa. O, si em permeten mitja frivolitat, també la reacció quan Madrid va perdre la cursa olímpica. (I, frívol del tot, la que s'arribarà a produir si no li donen a Cristiano la Bota d'Or o el que sigui.)
Enfrontada a un problema important, Espanya s'ha deseuropeitzat. Ha reculat en el camí que havia agafat. No ha triat la cultura política europea, sinó una de pròpia anterior, molt diferent. S'ha aïllat. La reacció al cas català ha dut a una Espanya ensimismada , que recorda el 1898. Aquest atrinxerament és avui el principal obstacle per resoldre la qüestió catalana d'una manera raonable. És un problema per a Europa: Espanya els importa molt i se li perdonarà gairebé tot, però hi ha actituds que costen de justificar des de la cultura política europea. I és sobretot un problema per a Espanya. Gaziel, més esmentat que mai, escrivia al final de les Meditacions en el desert : "Espanya no és Europa. No ho ha estat mai. [...] Així que uns homes desinteressats i plens de bona voluntat intenten desvetllar-lo [el poble espanyol], instruir-lo, dignificar-lo, fer que camini sol i s'incorpori a la marxa d'Europa, no tan sols no ho obtenen sinó que provoquen uns atacs d'epilèpsia tan esgarrifosos que el suposat remei resulta molt pitjor que la malaltia". Tant de bo no estigui passant el que deia Gaziel. Hauríem perdut tots una oportunitat. Catalunya, Europa i sobretot Espanya.
