La professora de matemàtiques torna a llegir el correu abans de saludar els alumnes: “El sentit socioafectiu és una de les grans novetats del currículum de matemàtiques”, hi diu, perquè, ara, en l’ensenyament de matemàtiques hi haurà aquest “criteri d’avaluació”. Rellegeix el paràgraf de sota, amb els dos “components clars”. El primer, “la gestió de les emocions i la seva influència en el desenvolupament d’actituds i creences vers les matemàtiques i vers el seu ensenyament i aprenentatge”. El segon, “el desenvolupament de destreses socials orientades a la participació en condicions d’igualtat i respecte”.
Ja ho entén. D’allò que abans en dèiem “ser un pilota” ara en direm “tenir sentit socioafectiu”. En Romagosa, que sol deixar els exàmens en blanc, podrà aprovar gràcies al seu sentit socioafectiu (i, sobretot, gràcies al sentit socioafectiu de la seva amantíssima mare). D’allò que abans en dèiem “l’actitud”, que valoràvem amb “A”, “B”, “C”, ara en direm “desenvolupament de destreses socials”. D’allò que abans en dèiem “demostrar interès” ara en direm “participació en condicions d’igualtat i respecte”.
“Bon dia”, fa. “Ara farem un problema per valorar el vostre nivell”. I es posa a escriure a la pissarra. Però s’atura. És correcte, això? ¿I si l’alumne Romagosa no se sent ben gestionat en les emocions que li suposen no saber sumar i això té una influència en el desenvolupament de les seves actituds i creences vers les matemàtiques i vers el seu ensenyament i aprenentatge? I si ara, en lloc de deixar el full en blanc, per culpa de la gestió de les emocions, se’l menja?
No, no pot gestionar les emocions d’en Romagosa amb una prova de nivell. Obre els braços: “Vine, Romagosa, parla’m dels teus sentiments”, li diu. I com que ell, astorat, alça els ulls del mòbil i se la mira, la professora de matemàtiques pensa que es mereix un deu. Si no fos, esclar, perquè ara els coneixements de matemàtiques no s’avaluen, ai, uix, amb una cosa tan fatxa com els números. Li posarà un assolit en “participació”.
