Desemmascarem la comunicació

Ara que hem recuperat la possibilitat d'anar desemmascarats pel carrer podríem aprofitar la metàfora per desemmascarar-nos d'algunes mentides que ens diem a la cara. És ben curiós com dissabte passat no va ser el dia en què ens vam veure les cares al carrer, perquè malgrat que no calia dur mascareta obligatòriament a l'exterior i amb distància, encara se’n veuen moltes. Hem sortit d'un cicle de prohibicions, recomanacions i obligatorietats que ni enteníem del tot ni obeíem del tot. Ara que es relaxen les condicions en què cal portar-la també surten els metges recordant que no és obligatori treure-se-la i les autoritats matisen que no cal dur-la "posada" però sí "a mà". N'hi hauria d'haver prou amb el sentit comú per entendre que enmig de la muntanya potser no cal però enmig de la plaça major del teu poble potser sí. A vegades semblem ben rucs.

Ara bé, que necessitem un toc d'atenció col·lectiva no justifica que et prenguin per idiota. Hem estat uns mesos amb la guàrdia abaixada, preocupats com estàvem per les coses importants i més òbvies. Desterrat afortunadament el "Tot anirà bé", és el moment que recuperem la iniciativa d'una anàlisi crítica de la comunicació i la reivindiquem clara, directa i honesta.

Què hi podem fer? Desemmascarar els que ens volen fer combregar amb rodes de molí, per exemple. En política, si sou seguidors de Jordi Muñoza Twitter us haureu adonat que tot sovint fa tuits amb cita en què destaca entre cometes a vegades una sola paraula del tuit que conté precisament la clau de la ironia, la mentida o la paradoxa del que s'afirma. Murrieria intel·ligent. A Mèxic existeix el perfil La Correctora, que esmena la plana de titulars de diari, sobretot els que parlen de violència contra les dones. L'exemple més estès, i que encara dura, és el de les notícies que parlen de dones que "moren" en comptes de ser "assassinades". Correccions imprescindibles. I és que el contrari de la brega tuitera no pot ser el silenci. FundiPau va sintetitzar molt bé què podem fer per no inflamar les xarxes sense haver de callar. Per començar es pot fer l'exercici de destacar iniciatives constructives i missatges en positiu i aïllar els que no aporten res o contribueixen a l'odi i la destrucció.

Per exemple, per què hi ha informatius que triomfen en reconeixement de qualitat? Perquè són diferents. No compren els esquemes preconcebuts i els arguments precuinats i intenten tenir una agenda pròpia i innovar en els formats. Penso en l'enyorat informatiu de La 2 i la nocturnitat de La nit al dia a TV3, però també en l'esforç diari de Xavier Graset al 3/24, el multipremiat InfoK i en nous formats com el de l'humorista Ángel Martín a Twitter.

Als antípodes d'això, què ens importa quants passos van fer junts Biden i Sánchez a Brussel·les? I qui va decidir que això fos notícia? Una altra pràctica que em treu de polleguera és la de la pregunta que inclou la resposta perquè l'entrevistat només tingui temps de dir sí o no i llavors convertir la pregunta en el titular de l'entrevista. Aquest és un periodisme pitjor que el de declaracions, que ja és poc edificant, és un periodisme de carxofa, que afortunadament sovinteja més entre la mal anomenada "premsa del cor". Ningú no es fa preguntes? Per què ens quedem amb les respostes sense que ens deixin fer les preguntes? Per què se'ns ofereixen respostes a preguntes que no hem formulat per tal de fer-nos creure que responen a un problema que no sabíem que teníem?

Ja he parlat en altres ocasions sobre el problema que em genera la violència als mitjans i considero que la ràdio pública no ha de fer un programa sobre un segrest d'una conciutadana nostra que encara és viva amb la proclama "No ho sentiràs. Ho viuràs". Però sé que estic bastant sola en això.

I si anem al camp de la publicitat, també tenim feina.... anglicismes totalment gratuïts que ens fan provincians com la falca de l’empresa que per presumir de catalana diu “catalans one hundred per cent”, o el famós tuit d'Endesa d'aquest mes de juny de la pujada de tarifes: "La alternativa más saludable al huevo frito es el huevo poché o escalfado, y la realidad es que no solo es más sano, sino que además es más rápido y gastarás menos electricidad y tiempo." No m'ho invento.

Sé que hi ha mitjans que han fet bandera d'aquest tipus de denúncies, però es tracta que no les haguem d'anar a buscar expressament o que els dediquem una secció concreta, es tracta que l'excepció sigui la norma. Es tracta que, entre tots, apugem el nivell de la comunicació pública i la nostra consciència social. 

Núria Iceta és editora de 'L’Avenç'