El desencant del destí

L’altre dia, presentant el meu últim llibre, Yo soy así (y ya no me importa), amb el meu coautor, Tomás Navarro, psicòleg i coach, una persona li va preguntar sobre les qüestions més comunes amb què es trobava a la consulta per part de directius i empresaris.

Tomás Navarro va dir que molts dels directius que demanaven ajuda psicològica era pel desencant de la fita assolida. Són persones que, després de lluitar anys i sacrificar-ho tot per un objectiu professional determinat, un cop hi han arribat, experimenten un gran desencant. Totes les renúncies, les hores i els dies perduts de fills i família, el temps no dedicat als amics, a llegir, a passejar, a si mateixos... tot a canvi d’haver arribat a director general, a president, a una determinada xifra de facturació, a un cert nombre de botigues, a una quantitat d’estalvis... L’èxit assolit ha proporcionat no més de tres o quatre minuts de satisfacció, explicava en Tomás. I la pregunta és: ¿tot el temps perdut a canvi de tres minuts de glòria? No ha valgut la pena. Un sent que ha llençat mitja vida, els millors anys, per la finestra, a canvi d’un somni irreal. El sentiment és desolador.

Per què passa això?

El problema rau en no escollir un camí a la vida, sigui personal o professional, en què el destí sigui més important que el camí. Destí i camí. He pensat molt sobre això al llarg de la meva vida. L’altre dia vaig preguntar a una persona amb qui anava passejant sobre quin era el sentit de la vida, més enllà d’un Déu o vida eterna. “El sentit de la vida és viure”, em va respondre. Semblava una resposta banal, però no. El camí és la vida. El destí no és res. Ni tan sols la mort. Ni l’èxit. A la vida hem de decidir segons el que ens omple i fa sentit cada dia. No paga la pena hipotecar el present per un futur que durarà, per concepte, només uns segons. No hi ha alegria que duri segons que pugui compensar anys dedicats a coses o persones que no valen la pena. Present és sinònim de regal. Futur, en finances, és sinònim de paga i senyal.