Desempoderats

PROCESSOS. “A Catalunya hi ha més d’un procés”. Així és com vaig titular la meva crònica a l’ARA la nit de la victòria d’Ada Colau. La frase continua vigent. Catalunya, tants cops laboratori, torna a ser l’escenari de dues revoltes polítiques que, tot i compartir part del diagnòstic i part de la recepta, estan mútuament emprenyades perquè no saben viure l’una a l’ombra de l’altra. Mentre a bona part d’Europa la resposta a la crisi sembla venir de la ultradreta, aquí han nascut dos moviments de base popular que reneguen de l’autoritarisme i l’etnicisme, que reclamen una nova manera de fer política. És a Catalunya on ha nascut el moviment independentista pacífic més important d’Europa; també és aquí on l’esquerra alternativa ha aconseguit passar per davant del socialisme tradicional. Cadascuna d’aquestes forces ha obtingut victòries parcials. Però totes dues poden acabar vinclant el genoll davant d’un enemic comú.

PODER. L’emprenyada mútua té una part infantil, de gelosia. Si no fos pels indepes, ja ho tindríem, diuen els uns; si no fos pels comuns, la victòria seria segura, es planyen els altres. Tots creuen que l’oponent viu una fantasia, que està fugint d’estudi. Els comuns acusen els independentistes d’utilitzar el Procés com una cortina de fum ordida per l’antiga CDC per congelar tota possibilitat de canvi. Els independentistes repliquen que un canvi autonòmic no és un canvi real; que només la independència obre el camí a tots els canvis que la gent d’aquest país desitja. I és evident que tenen raó, que sense eines no hi ha projecte, que sense poder real el màxim a què poden aspirar Domènech i Colau és a reeditar un tripartit que mogui algun milió d’euros d’un departament a un altre, que apugi un puntet aquest impost o en creï un de nou, possiblement inconstitucional; mentre els calés de debò, les lleis, les inversions, les pensions, Europa, tot allò que importa, continua administrant-se lluny d’aquí, amb la cotilla constitucional com a arma, els jutges com a ariets i l’assentiment d’una part nostàlgica i decreixent de l’electorat català.

COMPTES. Semblava que, després de moltes giragonses, el fet de posar el referèndum en el centre de l’escena dissoldria part de les diferències per forjar un gran bloc autodeterminista. Però, de moment, no hi ha indicis que facin pensar que els comuns s’arremangaran per fer que les urnes arribin al seu destí. Potser per a molts d’ells la perspectiva d’un fracàs de l’actual majoria sobiranista resulta massa llaminer, i l’opció de regnar sobre les restes del naufragi, administrant almoines, els ennuvola la vista. Algú els hauria de fer notar que si el govern del PP guanya aquesta batalla també hauran de rendir comptes els que s’ho van mirar des de la barrera, els que van triar no embrutar-se, els que van alinear-se amb la Catalunya del seny per prohibir el referèndum. La repressió caurà sobre els sobiranistes i es brindarà amb cava a Pedralbes. I aleshores, si se’m permet, ¿a qui aniran a enredar amb la cançoneta de l’empoderament popular?