Desembre

Som al mig d’aquest pont de desembre que tothom espera amb candeletes. El dia 6 és la festa de la Constitució, ara tan discutida. El dia 8 és la Puríssima, que ja fa temps que era festa. Per tant, entremig hi sol haver un dia laboral que s’ha convertit en festiu. Un pont, com se sol dir. Aquest any, la Puríssima cau en diumenge i el pont s’ha reduït. Però tant li fa. Dies festius, dies de comprar per Nadal, dies d’anar a esquiar, si és que hi ha neu, dies per a una escapada on sigui. La qüestió és bellugar-se. 

Abans, aquest diumenge, és a dir, el dia de la Puríssima, es començava a fer el pessebre. I la vigília de la Puríssima es posaven lluminàries als balcons. No crec que encara es faci res d’això. No ho sé. Gairebé no surto de casa i no vaig enlloc. Eren costums que han estat substituïts per altres. És la moda. Així la vigília del Dia dels Morts s’ha convertit en Halloween i s’ha implantat això del Black Friday, que no és altra cosa que un anticipar les compres de Nadal. 

El dia 13 serà Santa Llúcia i a Barcelona hi haurà la fira que porta el seu nom. I que dura com a mínim una setmana. És una fira encarada al pessebre, que, sembla, la gent encara en fa, ben amagats a les seves cases. I és que, en públic, són obsolets. Com a mínim a la plaça de Sant Jaume. Aquest any ha estat substituït per una neutra estrella gegant, no fos que els que no són cristians s’ofenguessin. Volen dir els musulmans, esclar. Es pensen que l’estrella, d’aparença tan neutra, no significa res. I és una figura més del pessebre. És l’estrella que els tres Reis d’Orient van veure dalt del cel i que va guiar el seu camí fins a Betlem, fins al pessebre, fins al Nen. O sigui que l’estrella del senyor Collboni és tan cristiana com la cova amb el bou i la mula. 

Els que encara fem pessebre cada any ho tenim més difícil. L’hem de fer sense molsa, perquè és una espècie protegida. L’hem de fer sense grèvol, perquè és una espècie protegida… S’han convertit en un bé escàs, que hem d’importar de països llunyans, com els bolets. L’any passat vaig comprar grèvol a la fira de Santa Llúcia a preu d’or. Em van dir que venia de Sòria. Però aquest any, que ja no visc a Barcelona, no sé com m’ho faré. I amb la molsa, igual. Hauré d’implorar a una pagesa amiga que me’n faci una mica, d’amagatotis, del seu bosc. Sí, ho faré així. Però ens obliguen a viure en la il·legalitat, amb la mala consciència que això comporta. De fet, penso que he viscut massa anys, i enyoro aquells temps que una tarda qualsevol, aviat, que de seguida es feia fosc, anaves a la font dels Lleons, o pel camí de Sant Miquel, i collies molsa i tallaves branques de pi i feies un ram de gallerans i, si tenies la sort de topar-te amb un bon grèvol, ple de baies vermelles, també en collies un ram. Sense cap mala consciència. Es feia fosc aviat, ja ho he dit, i tornàvem a casa, amb la nostra càrrega olorosa, i passàvem pel costat del monestir de Sant Daniel, quan les monges cantaven les vespres. Arribaven de molt lluny, sordes, com embuatades, les campanades de la catedral. 

El desembre és, per mi, un mes de nostàlgia. N’enyoro les Nits de la Puríssima, amb el poema de Maragall: "Quin cel tan blau, aquesta nit / sembla que es vegi l’infinit, / l’infinit sense vels, / més enllà de la lluna i els estels". N’enyoro l’Advent, que el travessa. N’enyoro els preparatius del Nadal, el pessebre, la Missa del Gall, les cançons meravelloses, plenes de petits vailets, de dimonis escuats, de taronges de la Xina, de fassetonets, d’àngels i de penyes. I com que bé hem de menjar, n’enyoro els entremesos plens de coses inaudites, de galantines i cap de senglar, i els canelons pastosos, amb els seus fetgets d’aviram i el seu cervellet de xai i aquella crosta inoblidable del gratinat al punt. N’enyoro els dos capons farcits, les prunes, i els tronxos d’api i els ravenets cruixents. I fins i tot, jo, que no soc llaminer, enyoro els torrons de la Xixonenca, que posava parada davant de casa, al portal de can Bruguera, el de gemma cremada, el d’Alacant, el de Xixona, perfumat de mel. I enyoro les garrapinyades i els pinyonets blancs i cruixidors. I enyoro una cosa tan simple com les neules, una a cada ditet de la maneta d’aquell nen que s’ha fet vell i que només sap enyorar aquestes coses sense cap importància, mentre a Gaza els jueus exterminen palestins, mentre els russos exterminen ucraïnesos (o és a l’inrevés?). 

Desembre, mes ple de festes, de llums, d’olor de bosc, de records perduts i retrobats, d’alegria recòndita i de tristesa patent.