El 25 de desembre

Per a tots nosaltres és ben clar que el 25 de desembre ens posem a cantar el "fum, fum, fum". Tanmateix, no podem deixar de demanar-nos: com va començar aquesta història?

La celebració del Nadal és clau en la religió cristiana, però entronca amb altres tradicions que convisqueren amb aquell batibull de cultures que s'aplegaren sota l'Imperi Romà. Crist va néixer sota el govern del primer emperador, August, i va morir sota el del seu sucessor, Tiberi. Eren moments de gran efervescència religiosa, ja que la religió romana oferia un panorama més aviat obscur, nebulós i grisenc del més enllà i, en canvi, moltes de les religions sorgides al proper Orient oferien una vida més engrescadora després de la mort, amb una idea de salvació esotèrica que va anar arrelant amb força a mesura que avançava el segle I i s'entrava en el II dC. Totes tenien un tret en comú: com que prometien una resurrecció, el cos havia de ser enterrat i no cremat. A causa d'aquest fet, sobretot a partir del regnat de l'emperador Adrià (117-136 dC), es va anar generatilitzant el ritu de la inhumació i es va anar relegant el de la incineració.

Les religions orientals, i entre elles també les egípcies -com la d'Isis-, prometien als seus fidels una altra existència més enllà de la terrenal, i totes foren no tan sols tolerades sinó també integrades en la vida quotidiana d'aquell sistema de govern, podríem dir-ne globalitzador, que fou l'Imperi Romà. Només s'exigia una condició: que, així com totes les creences eren acceptades, hi hagués també reciprocitat en l'acceptació de les pròpies, la qual cosa implicava el reconeixement de l'ordre establert.

Dues religions no se sotmeteren a aquests regles del joc: la jueva i la cristiana. A la cristiana, sense que en fóra conscient, li sorgí un potent competidor: la religió mitraica.

El déu Mitra, d'arrelam hindú, quallà amb força a l'antiga Pèrsia. Era, com Crist, un intermediari entre la divinitat i la humanitat i l'únic déu de tota l'antiguitat que feia un sacrifici a favor dels homes, en lloc de ser aquests els que, de manera continuada, havien de presentar les seves ofrenes a uns déus sempre llunyans.

Tant la religió cristiana com el mitraisme eren de tipus mistèric, és a dir, havien de menester uns processos iniciàtics i d'introducció reservats als fidels. Per als cristians era el baptisme amb aigua; per als mitraistes, el bateig amb la sang del brau sacrificat ritualment mitjançant el Taurobolium , el qual, en tant que animal que encarnava la força vivificadora masculina, garantia la vida eterna.

Aquest bateig ritual no és, però, l'única coincidència entre la religió de Mitra i la de Crist. N'hi ha d'altres encara molt més properes.

Mitra era una divinitat solar, com també ho és el déu dels cristians. En els primers temps de la nostra era, una prioritat era fer passar les fites religioses cristianes damunt les celebracions paganes. Hi havia unes dates claus: els dies propers al solstici d'hivern, que els romans celebraven a bastament amb les festes de les saturnals en honor del déu Saturn.

Tots sabem que la data exacta del naixement de Crist encara és un episodi discutit històricament, però que, per una sèrie de circumstàncies, ha quedat tradicionalment establerta en el 25 de desembre. Tanmateix, no sempre fou així.

Primer se celebrava el 6 de gener, data en què Egipte commemorava el naixement del sol: a Orient, algunes Esglésies, com la d'Armènia, encara continuen mantenint aquesta data com a dia del naixement de Crist. Al segle IV dC el papa Juli I determinà que el Nadal es fixés el 25 de desembre. Per què?

Doncs per deixar ben clara la victòria dels seguidors de Crist sobre els de Mitra, que també naixia en una cova el 25 de desembre… Els cristians, d'aquesta manera, reinterpretaven els símbols i els mites antics per difondre les pròpies idees sense alterar gaire els costums i les imatges de la societat d'aleshores. Un detall que pot fer-nos somriure és que el déu Mitra, com a divinitat oriental, portava sempre una mena de barretina (barret frigi) al cap com a atribut.

Un gran estudiós de la religiositat clàssica com F. Cumont va arribar a dir que, si el món occidental no hagués estat cristià, hauria estat mitraista, però no va tenir en compte un factor força alliçonador: la religió del déu Mitra, especialment popular en els mitjans dels comerciants i dels militars, no admetia fidels del sexe femení. Fou un error de càlcul o de màrqueting… Els cristians, malgrat discutir si les dones tenien ànima o no, com a mínim les van admetre com a fidels de base, encara que a hores d'ara hàgim de reconèixer que les dones tenen un protagonisme nul en els estaments de comandament de l'Església catòlica.