Avui fa cinquanta anys vaig sortir de l’escola i vaig anar cap a casa. La mare preparava el dinar sentint com cada dia Panorama, radio-crónica de la actualidad en Cataluña y Baleares. Va dir-me amb to transcendent: “Han matat el Carrero Blanco”. Just en aquell moment, el locutor informava que primer havia semblat una explosió de gas però que les investigacions posteriors havien conclòs que el president del govern havia estat víctima d’un vil i criminal atemptat. "Jo no m’he cregut que fos el gas. Quan el cotxe del president del govern surt volant, no és un accident, és que l’han matat”.
La mare estava amoïnada. Aquella mateixa cuina havia estat bombardejada durant la Guerra Civil, i ella no volia més soroll. La propaganda del règim pintava Franco com l’home que havia portat la pau (igual com, pocs anys després, Joan Carles I portaria la democràcia) i veure que fàcil havia estat pelar algú que se suposava que tenia tota la protecció del món volia dir que ningú estava a resguard.
L'endemà, divendres, vam veure per la tele Franco plorant desconsoladament al funeral, i tot de gent enrabiada insultant el cardenal Tarancón. En aquell ambient de por, el meu pare va estar a punt de no deixar-me anar al Barça-Atlètic de Madrid d’aquell dissabte a la nit al Camp Nou. Per sort, es va imposar la normalitat i així és com el 22 de desembre del 1973, al minut 44 de la primera part, vaig veure com centrava Rexach, com Cruyff saltava al segon pal acrobàticament i, tot estirant la cama dreta, marcava un dels gols més icònics de la seva carrera i de la història del club. Vaig unir la meva veu a la d’un estadi en deliri. Aquell cap de setmana vaig aprendre que l’actualitat fa estranys companys de viatge.
