Enguany es commemora, amb força discreció, el centenari d’E.P. Thompson, un dels historiadors britànics més destacats de la segona meitat del segle XX, tant per la seva important obra historiogràfica com pel seu activisme polític i social. Thompson (1924-1993), que va formar part del Grup d’Historiadors del Partit Comunista, on hi havia figures de la talla de Christopher Hill, Rodney Hilton i Eric Hobsbawm, és autor d’una obra monumental, La formació de la classe obrera anglesa (1963). En aquell llibre mític, que a Anglaterra no ha estat descatalogat malgrat que el seu autor es pot dir que ha desaparegut de l’horitzó cultural, Thompson hi advertia que calia llegir la història a la llum del fets tal com van ocórrer, i no pas a la llum d’una problemàtica posterior, perquè això últim feia que “les causes perdudes, els camins morts i els mateixos vençuts fossin oblidats”.
En canvi, Thompson es proposava amb aquell llibre “rescatar el calceter pobre, el jornaler luddita, el teixidor «obsolet» i l’artesà «utòpic» de l’enorme desdeny de la posteritat”, perquè encara que els seus oficis i tradicions, i també les seves aspiracions, van ser víctimes de la història, “en algunes de les causes perdudes dels homes de la Revolució Industrial podem descobrir-hi”, tanmateix, “una profunda comprensió dels mals socials que encara avui cal guarir”. Esclar que això ho escrivia en un moment en què la classe obrera —que a l’inici del segle XIX havia esdevingut, segons el mateix Thompson, el factor més significatiu de la vida política britànica— encara comptava amb una força que avui sembla haver perdut del tot.
En un article recent (The Observer, 4/2/24), l’assagista Kenan Malik reivindica el llegat de Thompson, i afirma que “avui en dia, la qüestió rau en l’enorme desdeny, no de la posteritat, sinó del present” cap a la classe treballadora. Una classe que és vista amb recel i fins i tot amb menyspreu des dels sectors progressistes a causa del seu suposat conservadorisme, de la seva oposició a la globalització i als seus efectes, i, esclar, a causa del fet que, desil·lusionada amb l’esquerra que l’ha abandonat amb unes polítiques que semblen adreçades exclusivament a les classes mitjanes urbanes, ha acabat votant de manera “equivocada”: de votar l’esquerra, els barris obrers han passat a donar suport al Reagrupament Nacional a França, al Brexit a la Gran Bretanya i a Donald Trump als Estats Units. Per això, ens recorda Malik, la insistència de Thompson que “les aspiracions” d’aquests treballadors arraconats per la història “eren vàlides en funció de les seves pròpies experiències" és tan necessària de reconèixer avui com abans. De fet, només així podrem entendre per què el populisme de la ultradreta avança en les eleccions, tant europees com americanes.
Pel que fa al cas dels Estats Units, és prou sabut que el vot demòcrata i el republicà obeeixen a una clara divisió entre guanyadors i perdedors de l’orientació que ha pres l’economia. Si ens fixem en les eleccions presidencials del 2020, veiem que Joe Biden va guanyar en poc més de cinc-cents comtats (dels vora tres mil en què es divideix administrativament el país), però que es calcula que en conjunt representen prop d’un setanta per cent de l’activitat econòmica nacional; en canvi, Donald Trump va quintuplicar el nombre de comtats on es va imposar, uns 2.500 comtats que només representen, tanmateix, prop d’un trenta per cent de l’activitat econòmica del país.
No tot és, però, l’economia: també les condicions culturals i educatives expliquen la marginació política de la classe treballadora. Com ha escrit en un ben interessant llibre recent (titulat Europa. Una història personal en la traducció catalana d’Arcàdia) el periodista i historiador liberal britànic Timothy Garton Ash, l’extensió de l’educació superior va ser considerada, després del 1945, com un dret civil i “no va ser fins al cap de molts anys, durant l’onada populista dels anys 2010, que ens vam adonar que aquest projecte igualitari liberal havia creat sense voler una nova divisió social, entre la meitat de la societat que havia anat a la universitat i la meitat que no”.
Avui, el llegat d’E.P. Thompson sembla residir, sobretot, en la qualitat moral que hi ha darrere de la seva manera de fer història i del seu compromís polític, que ens recorda l’existència d’altres camins i d’altres actituds, diferents de les que finalment es van imposar. Al capdavall, com va escriure ell mateix, “només es pot impedir que l’art del possible absorbeixi tot l’univers si l’impossible pot trobar maneres de tornar a entrar en la política, una vegada i una altra.”
