En un seu assaig titulat Contra la sinceritat (Against sincerity, 1994), la poeta nord-americana Louise Glück –que fa uns anys va guanyar el premi Nobel de literatura, i després es va morir– aprofundeix en la diferència entre la realitat i la veritat del poema, o de l'obra d'art. Al llarg de l'assaig l'autora afronta la qüestió des de diferents plantejaments: per exemple, és particularment interessant la comparació entre un sonet de Keats i un altre de Milton. Tots dos autors tracten la mateixa qüestió, la por de morir, però mentre que Keats, des del romanticisme, presenta aquesta por com una qüestió personal, Milton, des de la seva solitària i puritana grandesa d'home del XVII, veu la proximitat de la mort com una qüestió que confronta la seva ànima amb Déu. Per a Keats, que és del XIX, la por de la mort es torna vertadera quan la considera en relació amb el seu propi ésser i amb l'amor que sent per la seva estimada; per a Milton, aquesta mateixa por pren veritat en l'àmbit transcendent, és a dir, fora d'ell mateix i fora de l'existència en aquest món.
Al darrere hi ha una mateixa operació, que Glück enuncia com “la transformació del real en vertader”. La realitat és allò que vivim, però la veritat és allò que diu el poema, o l'obra d'art. Per tant, la pretensió de “sinceritat” en el poema (o d'“honestedat”, o d'“honradesa”), entesa com una confessió en públic de la vida íntima de l'autor, és una idea sense gaire sentit. Pot resultar morbosa, però no té cap relació amb el valor del poema o de l'obra d'art, que si de cas consisteix a salvar allò que Glück descriu com “l'abisme entre la veritat i la realitat”. A posar-hi un pont, o una porta. És a través de l'elaboració formal, de l'artifici, que el poema converteix en veritable allò que abans només era real. Ho va expressar més modernament el portuguès Pessoa, en aquells versos famosos: “El poeta és un fingidor, / i fingeix tan completament / que fingeix també que és dolor / el dolor que en veritat sent”.
Per al poeta, per a l'artista (el músic, el dramaturg, l'actor), la sinceritat pot ser enemiga de la veritat, i la realitat és un conjunt de fets que esperen la seva ocasió de tornar-se vertaders en ser formalitzats pel poema, pel quadre, per la representació damunt l'escenari, etc. No cal subratllar gens que a prop que es troben aquestes interessants i sofisticades (i velles) disquisicions del cinisme més simple i vulgar. La separació de la realitat respecte de la veritat, i la idea de la veritat com una construcció que s'ha de fer mitjançant el discurs, al marge de la realitat en què es basa, es troba en la política de la postveritat i dels fets alternatius que en pocs anys ha devastat les democràcies liberals i ha convertit el llenguatge polític en un mer artifici que tan aviat pot voler dir una cosa com una altra, perquè s'ha deixat de donar valor tant als fets com al sentit de les paraules. Tal vegada el menyspreu envers la sinceritat (o l'honestedat, o l'honradesa) tingui un preu més alt del que havíem imaginat o previst.
