El descrèdit quotidià de la política

Segons l’estudi, la burocràcia és una de les principals preocupacions de les pimes perquè hi han de dedicar molt de temps.
3 min
25
Regala aquest article

Han coincidit en pocs dies diverses informacions que mostren l’alt grau d’incompetència de la nostra administració pública i la impotència dels governs per fer-la funcionar. Són casos de paràlisi incomprensible i de processos burocràtics estúpidament enrevessats que provoquen situacions gairebé ridícules i altres d’una dramàtica gravetat social. I, que consti, es tracta de casos que no han estat pas condicionats pels conflictes polítics dels darrers anys, i ni tan sols semblen directament determinats per les dificultats de finançament.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Potser el cas més sorprenent que s’ha conegut és que l’administració educativa en els darrers cinc anys no hagi estat capaç d’expedir els títols oficials a uns 650.000 estudiants d’ESO, batxillerat i FP, o d’altres com els de l’Escola Oficial d’Idiomes. Això sí, amb les taxes pagades a temps. Resulta que el 2020 es va acabar el contracte que el departament d’Educació tenia amb l’empresa que els imprimia, i no ha estat capaç de renovar-lo. Aquest 2025 tornarà a sortir a concurs. A part dels inconvenients de no tenir el títol oficial imprès, la constatació directa de la incompetència administrativa que tenen els afectats, lògicament, és traslladada a la imatge dels gestors polítics.

Molt més dramàtic és el cas dels catalans que moren esperant rebre els ajuts a la dependència. Entre el primer de gener de 2007 i el 30 de novembre d’enguany, el nombre ha pujat a 103.055. Més de 70.000 catalans han mort havent tingut reconegut el grau de dependència, i gairebé 30.000 més estaven pendents d’un procés d’una lentitud exasperant. Aquí ja no es tracta només de la vulneració d’un dret sinó d’una necessitat. No cal dir que, a més de la indignació dels familiars, la desconfiança cap a l’administració i el govern és irreparable.

Segur que de casos de tràmits complexos n’hi ha en tots els terrenys. Però és desesperant que tot i reunir totes les condicions calgui esperar una eternitat per aconseguir el permís de treball i el NIE, el número d’identificació indispensable per tal que un estranger, fins i tot amb feina, pugui obrir un compte corrent, avui dia fonamental per poder viure amb normalitat. Una lentitud que, a més, obre les portes a tota mena d’irregularitats laborals, de residència i de seguretat pública. Per no parlar del viacrucis dels ajuts promesos amb bombo i platerets per a la instal·lació de plaques solars o la compra de vehicles elèctrics. Segons dades oficials, del programa d’ajudes a particulars per a la instal·lació d’energia solar iniciat el 2021, fins ara només s'ha pagat l'11,39% de les concedides. Som en mans d’una teranyina d’organismes que viuen de demanar-se els papers que produeixen els uns als altres, fent servir el ciutadà com a pretext. I Europa no fa altra cosa que complicar-ho. El descrèdit de l’administració pública no para de créixer.

I, per no allargar-ho més, hi ha el cas greu i sagnant de les energies renovables. En un recent informe publicat pel digital econòmic 5 cèntims, “Les energies renovables a Catalunya: situació actual i reptes de futur”, de Jacint Enrich, Mar Reguant i Clàudia Serra, ens assabentem que mentre el 2023 a Espanya el 39% de l’energia generada ja era eòlica i solar, Catalunya només hi contribueix amb un 8%. I la causa, a més de les resistències locals i els tràmits lents i complicats que diuen els autors, jo hi afegeixo les lamentables indecisions governamentals. I això malgrat que el país reuneix els avantatges climàtics més favorables i la reducció de costos econòmics i ambientals que suposen aquestes energies. Amb aquestes xifres, què diem a Europa sobre la capacitat de Catalunya de respondre a l’objectiu d’arribar al 42,5% d’energia renovable el 2030? Que som ingovernables o que tenim uns governs febles i incompetents. O totes dues coses.

És habitual que a l’hora de presentar els programes electorals o de debatre l’acció d’un govern, hom pari atenció als debats més ideològics i a les polaritzacions suposadament entre dretes i esquerres. Tot això és rellevant, i tant. Però la relació preeminent que té un ciutadà amb l’administració pública i el seu govern no és pas a través dels debats ideològics que n’expliquen els analistes. Crec que la manca de credibilitat de la política, de l’administració pública i dels governs no deriva d’aquests plans més retòrics. En discrepo del tot. Estic convençut que el principal descrèdit de la política té a veure amb la seva incompetència, la d’una administració pública hiperburocratitzada al servei d’ella mateixa, i la de la impotència que mostren els governs per fer-la funcionar. I crec que si no es resol aquest primer front, els altres debats que es mantenen en un àmbit declaratiu, a la majoria de ciutadans els semblen –amb raó– ociosos.

Salvador Cardús és sociòleg
stats