Han coincidit en pocs dies diverses informacions que mostren l’alt grau d’incompetència de la nostra administració pública i la impotència dels governs per fer-la funcionar. Són casos de paràlisi incomprensible i de processos burocràtics estúpidament enrevessats que provoquen situacions gairebé ridícules i altres d’una dramàtica gravetat social. I, que consti, es tracta de casos que no han estat pas condicionats pels conflictes polítics dels darrers anys, i ni tan sols semblen directament determinats per les dificultats de finançament.
Potser el cas més sorprenent que s’ha conegut és que l’administració educativa en els darrers cinc anys no hagi estat capaç d’expedir els títols oficials a uns 650.000 estudiants d’ESO, batxillerat i FP, o d’altres com els de l’Escola Oficial d’Idiomes. Això sí, amb les taxes pagades a temps. Resulta que el 2020 es va acabar el contracte que el departament d’Educació tenia amb l’empresa que els imprimia, i no ha estat capaç de renovar-lo. Aquest 2025 tornarà a sortir a concurs. A part dels inconvenients de no tenir el títol oficial imprès, la constatació directa de la incompetència administrativa que tenen els afectats, lògicament, és traslladada a la imatge dels gestors polítics.
Molt més dramàtic és el cas dels catalans que moren esperant rebre els ajuts a la dependència. Entre el primer de gener de 2007 i el 30 de novembre d’enguany, el nombre ha pujat a 103.055. Més de 70.000 catalans han mort havent tingut reconegut el grau de dependència, i gairebé 30.000 més estaven pendents d’un procés d’una lentitud exasperant. Aquí ja no es tracta només de la vulneració d’un dret sinó d’una necessitat. No cal dir que, a més de la indignació dels familiars, la desconfiança cap a l’administració i el govern és irreparable.
Segur que de casos de tràmits complexos n’hi ha en tots els terrenys. Però és desesperant que tot i reunir totes les condicions calgui esperar una eternitat per aconseguir el permís de treball i el NIE, el número d’identificació indispensable per tal que un estranger, fins i tot amb feina, pugui obrir un compte corrent, avui dia fonamental per poder viure amb normalitat. Una lentitud que, a més, obre les portes a tota mena d’irregularitats laborals, de residència i de seguretat pública. Per no parlar del viacrucis dels ajuts promesos amb bombo i platerets per a la instal·lació de plaques solars o la compra de vehicles elèctrics. Segons dades oficials, del programa d’ajudes a particulars per a la instal·lació d’energia solar iniciat el 2021, fins ara només s'ha pagat l'11,39% de les concedides. Som en mans d’una teranyina d’organismes que viuen de demanar-se els papers que produeixen els uns als altres, fent servir el ciutadà com a pretext. I Europa no fa altra cosa que complicar-ho. El descrèdit de l’administració pública no para de créixer.
I, per no allargar-ho més, hi ha el cas greu i sagnant de les energies renovables. En un recent informe publicat pel digital econòmic 5 cèntims, “Les energies renovables a Catalunya: situació actual i reptes de futur”, de Jacint Enrich, Mar Reguant i Clàudia Serra, ens assabentem que mentre el 2023 a Espanya el 39% de l’energia generada ja era eòlica i solar, Catalunya només hi contribueix amb un 8%. I la causa, a més de les resistències locals i els tràmits lents i complicats que diuen els autors, jo hi afegeixo les lamentables indecisions governamentals. I això malgrat que el país reuneix els avantatges climàtics més favorables i la reducció de costos econòmics i ambientals que suposen aquestes energies. Amb aquestes xifres, què diem a Europa sobre la capacitat de Catalunya de respondre a l’objectiu d’arribar al 42,5% d’energia renovable el 2030? Que som ingovernables o que tenim uns governs febles i incompetents. O totes dues coses.
És habitual que a l’hora de presentar els programes electorals o de debatre l’acció d’un govern, hom pari atenció als debats més ideològics i a les polaritzacions suposadament entre dretes i esquerres. Tot això és rellevant, i tant. Però la relació preeminent que té un ciutadà amb l’administració pública i el seu govern no és pas a través dels debats ideològics que n’expliquen els analistes. Crec que la manca de credibilitat de la política, de l’administració pública i dels governs no deriva d’aquests plans més retòrics. En discrepo del tot. Estic convençut que el principal descrèdit de la política té a veure amb la seva incompetència, la d’una administració pública hiperburocratitzada al servei d’ella mateixa, i la de la impotència que mostren els governs per fer-la funcionar. I crec que si no es resol aquest primer front, els altres debats que es mantenen en un àmbit declaratiu, a la majoria de ciutadans els semblen –amb raó– ociosos.