El descrèdit del llapis
Encara veig als metros i en alguna cafeteria o terrassa de la nostra estimada ciutat persones llegint amb un llapis a la mà. Llegeixen i subratllen. Algunes ho fan amb un simple bolígraf, altres amb llapis de colors. (Encara que sembli mentida, acabo de descobrir que hi ha pàgines d'internet on s'educa a subratllar, fins i tot se suggereix el millor color, el groc, per a aquesta operació tan familiar en la lectura d'un llibre). No sabria dir com vaig començar a llegir amb un llapis a la mà, però sí que puc dir que un dia vaig veure algú subratllant el que llegia. Em va cridar l'atenció. Va ser a la cantina de la mili. No vaig dir res, però no vaig haver d'analitzar-ho gaire, era clar que el soldat que compartia amb mi les guàrdies subratllava allò que considerava d'interès. Per mi aquesta va ser sempre la condició per subratllar les meves lectures. Subratllar era com homenatjar el pensament que acabes de llegir, deixar-lo gravat per sempre, no només al paper, sinó també a la teva memòria. Subratlles per emfatitzar el que consideres interessant. Saps que el temps passa i el que s'ha llegit es difumina. Perd la vida. Un temps després, només havia de llegir allò que havia subratllat per retrobar-me amb el tema del llibre. Amb el pas del temps, vaig descobrir que als països on anava residint hi havia gent que procedia igual. Al principi em cridava l'atenció, com si subratllar un llibre només fos un hàbit circumscrit a la meva ciutat natal. Com si a París ningú llegís amb un llapis a la mà, ni a Praga, ni a Trieste. Amb el temps em vaig convèncer que un llapis remarcant unes línies impreses també podia tenir la seva història, com la té la lecturaen veu alta que es va practicar durant segles, fins que un dia algú va descobrir que volia llegir per a ell mateix, en silenci.
Un llibre i un llapis al costat. Tenia un amic que portava un estoig amb diversos llapis de colors perquè el subratllat fos més nítid i eficaç. A la mínima frase que cridava l'atenció i que el meu amic descobria gairebé eufòricament, un color la destacava com si ho fes per a la posteritat. El subratllat era part del ritual de tota lectura. Generalment, la gent subratllava (i encara ho continua fent) llibres d'assaig. I els estudiants remarquen els llibres de text. La ficció sembla que convida menys a remarcar el que s'ha llegit, encara que un servidor mai no va poder evitar subratllar alguns començaments de novel·les. Com havia de deixar sense subratllar el començament d'El gran Gatsby, la novel·la prodigiosa de Scott Fitzgerald. O aquell no menys magnífic relat, La balada del cafè trist, de Carson McCullers, que comença: “En si, el poble és inhòspit”. Com podem no incorporar aquestes joies al nostre cabal espiritual privat.
¿Se li podria acudir, a qui sigui, estigmatitzar l'operació d'usar un llapis per subratllar el que està llegint? ¿I desacreditar una operació tan rendible culturalment com llegir amb un llapis a la mà? Doncs sí. Una investigació realitzada per Héctor Ruiz Martín, director de l'International Science Teaching Foundation, per Marta Ferrero, vicedegana de Recerca de la Facultat d'Educació de la Universitat Autònoma de Madrid, i per Fernando Blanco, professor de Psicologia Social a la Universitat de Granada, conclou que aquesta pràctica no és eficaç per a l'aprenentatge. No és la meva intenció, ni de bon tros, polemitzar amb aquests senyors (als quals, per cert, em costa imaginar-me en algun moment de les seves vides llegint un llibre sense un llapis al costat), al contrari, respecto els seus estudis. Fins i tot agraeixo aquest informe perquè això em dona l'oportunitat de reflexionar sobre una qüestió que només sembla un apèndix en l'art de llegir. Espero que algú algun dia escrigui un assaig sobre aquesta matèria tan important. No fa gaire temps vaig descobrir un petit llibre on es feia un repàs històric dels punts de lectura. Em va semblar increïble que es pogués escriure una història sobre aquest tema. Al llibre hi havia reproduccions de quadres de pintors del Quattrocento i del Renaixement, en què els personatges llegien llibres on es mostraven amb molta evidència els punts de lectura. Jo mai no havia reparat en això, fins que vaig llegir aquest llibret.
No sé per què, sempre em vaig imaginar Walter Benjamin llegint amb un llapis a la mà. I tampoc no sé per què, m'imagino generacions d'estudiosos, de lectors corrents, de savis, de premis Nobel, d'escriptors, de directors de diaris, de polítics, llegint i subratllant.
Per acabar només voldria afegir una frase del pensador George Steiner. L'autor de Llenguatge i silenci deia que un intel·lectual és “algú, dona o home, que llegeix un llibre amb un llapis a la mà”.