Desconstruint Paul McCartney

La plataforma Star (vinculada a Disney+) ha estrenat McCartney 1, 2, 3, una sèrie documental en què Paul McCartney i el productor musical Rick Rubin s’endinsen en la història i l’ADN dels Beatles i l’evolució professional de McCartney. Ells mateixos són els productors executius de la sèrie, i des d’una austeritat visual molt efectiva i gairebé publicitària tenen una llarga conversa per viatjar a través de la trajectòria del beatle fins a l’actualitat. La sèrie és en blanc i negre i té lloc en un espai diàfan, una mica fosc però amb una il·luminació minimalista molt estudiada i on només disposen d’una taula de so, un parell de cadires i un piano. Van escoltant les grans cançons dels Beatles i els èxits posteriors de McCartney, parlant d’influències, l’origen d’algunes composicions i els mètodes d’experimentació i producció musical. Esporàdicament apareixen algunes imatges d’arxiu per posar context a l’època de la qual parlen, o per mostrar referències musicals que il·lustren allò que McCartney vol explicar. Però el fil conductor sempre es produeix en aquesta mena d’espai eteri on mantenen la conversa i escolten música, de tal manera que la narració no cau en el típic documental que combina declaracions amb muntatge d’imatges recopilades. Estèticament, el plantejament de McCartney 1, 2, 3 segur que dona noves idees de realització als creatius publicitaris del Banc Sabadell que anuncien converses, perquè connecta amb el seu estil. Són sis capítols de mitja hora que no embafen, perquè la xerrada sempre porta a anècdotes i curiositats personals i professionals. Des de com van trobar els acords per a Michelle fins als secrets que amaguen alguns dels títols dels grans èxits. El record d’un dependent de la botiga d’instruments de Liverpool, una festa o una dèria personal desemboquen en una cançó dels Beatles. El músic explica, per exemple, que dinant un dia amb els companys del grup, en John li va demanar que li passés la sal i el pebre. “El què?”, li va preguntar estranyat en Paul. “Salt and pepper!”, li va aclarir Lennon. I en Paul va riure: “Ah! Havia entès que deies sergeant pepper!” Els va fer tanta gràcia que ja sabeu com acaba la història. Un dels aspectes curiosos del documental és el llenguatge no verbal: com els dos personatges, però especialment McCartney, que és el protagonista, reaccionen quan escolten música. Si estan asseguts davant la taula de so i posen qualsevol èxit dels Beatles, automàticament s’aixequen de la cadira. És com si la música els activés. I mentre parlen, els braços de McCartney i les seves mans es mouen lleugerament, com si revisqués l’execució d’aquell enregistrament. L’únic detall incomprensible: que McCartney comenci parlant i mastegant xiclet. “Fèiem cançons memorables no perquè fos la nostra intenció sinó perquè no teníem més remei que recordar-les”, sentencia el beatle per explicar que en les llargues gires, quan componien nous temes, no tenien més remei que memoritzar allò que anaven construint per no perdre la idea. Ara McCartney 1, 2, 3, més que en memorable, es converteix en un agradable compendi per immortalitzar la llegenda.