Estem immersos en una crisi ambiental global en què la pèrdua de biodiversitat mereix una menció especial. L’extinció d’espècies, la degradació dels seus hàbitats i la pèrdua dels vincles que s’estableixen entre elles malmeten el teixit de la vida al nostre planeta a un ritme cada cop més accelerat. Aquest diagnòstic és clar i compartit, tant per la comunitat científica com per les iniciatives internacionals on estan representats la major part dels governs mundials. El problema és que la societat actual està desconnectada de la natura, ha decidit prioritzar el benefici a curt termini i el creixement econòmic, deixant de banda el manteniment de les funcions, les estructures i els processos naturals sobre els quals es fonamenta la vida al nostre planeta.
Com hem arribat a aquesta situació? La relació entre els humans i la natura, de la qual formem part, no ha estat sempre la mateixa. Les primeres societats humanes, societats caçadores i recol·lectores, coneixien molt bé la natura que els envoltava, podien alimentar-se, utilitzar materials per protegir-se de les inclemències meteorològiques i, fins i tot, en podien promoure alguns elements particulars, com el foc, per afavorir aquelles espècies que més els interessaven. Aquest model es va anar transformant radicalment amb l’agricultura i amb la ramaderia. La societat va anar substituint processos naturals per intervencions encaminades a afavorir i utilitzar una reduïda llista d’espècies vegetals i animals. I, com més energia i tecnologia hi havia disponible, l’agricultura i la ramaderia s’anaven intensificant, sacrificant una part de la funcionalitat de la natura i erosionat el seu teixit de vida. Com a conseqüència, els sistemes naturals, com els boscos, han perdut capacitat per respondre a noves condicions ambientals o recuperar-se enfront de situacions adverses (incendis, sequeres, plagues, etc.).
Les conseqüències de l’abandonament agrícola. A Catalunya, després de molts anys de paisatges forestals modelats per l’agricultura i la ramaderia, les pràctiques que els mantenien s’han abandonat a gran escala i la natura ha recuperat una part del nou espai disponible amb boscos joves i molt vulnerables. Però en aquest cas no n’hi haurà prou amb esperar que aquests boscos madurin i formin paisatges ufanosos i complexos, perquè els boscos actuals no tenen totes les eines que necessiten. Algunes perquè les han perdut i altres perquè encara no s’han recuperat. El diagnòstic també és clar i aquests paisatges forestals fruit de l’abandonament agrícola mostren senyals d’alerta: explosions poblacionals d’espècies com el senglar, més vulnerabilitat per l’impacte del canvi climàtic, més megaincendis i vulnerabilitat a la sequera. En aquest escenari cal treballar perquè els paisatges recuperin la seva capacitat per respondre als canvis ambientals que els amenacen.
La recuperació de la natura és clau. Per augmentar la resiliència dels paisatges s’obren dos camins. El primer és donar suport a la natura, potenciant i, quan sigui necessari, recuperant, els processos naturals on ara es troben afeblits. Per exemple, caldrà recuperar el paper dels herbívors salvatges, els boscos madurs, recuperar el foc com a aliat o reforçar el paper dels ocells en la dispersió de llavors. Amb la segona opció, intervindrem de forma activa, apagant els incendis perillosos, impulsant l’agricultura i ramaderia extensives o xerrac en mà, seguint un camí energèticament més costós, però que permetrà també ajudar a la recuperació dels boscos mentre generem bioeconomia i riquesa i reduïm riscos. La gestió forestal ideal haurà d’incloure els dos camins i potenciar un balanç adequat en què convisquin. Per una banda, perquè la gestió basada en la intervenció activa és costosa, però eficient a curt termini quan té objectius clars. Per l’altra, perquè la gestió basada en recuperar processos naturals té un menor cost econòmic i un caràcter multifuncional major, però té un grau d’incertesa en els seus resultats que no sempre pot ser acceptable socialment o econòmicament.
Necessitem imaginar el futur dels nostres paisatges i situar al centre dels nostres valors la relació amb la natura. Per això hem de treballar per una gestió forestal i dels nostres paisatges que reforci el bosc com a recurs clau del país, però sobretot que revifi l'ànima de la natura millorant els processos naturals que la fan bategar i que converteixen un grup d’arbres en un bosc viu i amb futur.
