El desconcertant cop d’estat de Turquia
ATurquia, el meu país, els cops d’estat militars -reeixits o no- segueixen una pauta previsible. Grups polítics (normalment islamistes) considerats antagònics a la visió de Kemal Atatürk d’una Turquia secular acumulen cada cop més poder. Augmenta la tensió, sovint acompanyada de violència al carrer i, tot seguit, l’exèrcit intervé per exercir les atribucions que, a parer dels militars, els confereix la Constitució: restablir l’ordre i els principis seculars.
Aquesta vegada, però, ha sigut molt diferent. Gràcies a una sèrie de judicis trucats contra oficials secularistes, el president Erdogan havia aconseguit reconfigurar la jerarquia militar i col·locar-hi al capdamunt els seus homes. Malgrat la mala marxa de l’economia i que un seguit d’atemptats terroristes han sacsejat Turquia, no hi havia indicis de descontentament entre els militars ni d’oposició a Erdogan. Al contrari, la recent reconciliació del president turc amb Rússia i Israel, així com el seu desig aparent d’abandonar el paper actiu assumit a Síria, havien sigut sens dubte un alleujament per a la cúpula militar turca.
No menys desconcertant ha sigut el comportament gairebé amateur dels colpistes, que van aconseguir capturar el cap de l’estat major, però, segons sembla, no van protagonitzar cap temptativa destacable d’arrestar Erdogan ni cap polític de primer rang. Van permetre que els principals canals de televisió continuessin funcionant durant hores i, quan es van presentar soldats als platós, van mostrar una incompetència gairebé còmica.
Es va metrallar els civils i es va atacar el Parlament des d’avions, un comportament molt poc característic de les forces armades turques fora de les zones d’insurgència kurda. Les xarxes socials eren plenes d’imatges de soldats caiguts en desgràcia (i aparentment desconcertats) a qui multituds de civils treien de tancs per la força i desarmaven (o, de vegades, feien coses molt pitjors). Són escenes que no hauria pensat mai que veuria en un país que ha acabat detestant els cops d’estat militars, però que encara s’estima els seus soldats.
Erdogan va culpar de seguida el seu antic aliat i actual enemic, el clergue exiliat Fethullah Gülen, que encapçala un ampli moviment islàmic des de prop de Filadèlfia. Hi ha motius obvis per prendre’s les afirmacions del president amb cautela, per bé que són menys forassenyades del que pot semblar. Se sap que hi ha una forta presència gülenista a l’exèrcit, sense la qual les maniobres precedents del govern contra alts oficials turcs -els coneguts com a cas Ergenekon i cas Sledgehammer- no s’haurien pogut orquestrar. De fet, l’exèrcit era l’últim bastió gülenista que quedava a Turquia, atès que Erdogan ja havia purgat de simpatitzants del moviment la policia, la judicatura i els mitjans de comunicació.
També se sap que Erdogan es preparava per efectuar una gran operació contra els gülenistes de les forces armades. Anteriorment, ja havien estat detinguts uns quants oficials per haver falsejat proves en judicis i corria el rumor que s’estava preparant una purga de gülenistes a gran escala amb motiu de la reunió del Consell Militar Suprem del mes vinent.
Per tant, els gülenistes tenien un mòbil i, a més, el moment escollit per emprendre la seva temptativa és un argument a favor de la seva implicació. El fet que el cop d’estat dels secularistes que Erdogan temia des de fa temps l’hagin acabat protagonitzant els seus antics aliats (responsables al seu torn d’inventar un reguitzell de trames colpistes contra Erdogan) és d’una ironia suprema.
Tot i això, fer un cop militar sanguinari no forma part ni de lluny del modus operandi tradicional del moviment de Gülen, que tendeix a preferir les maquinacions de sotamà a l’acció armada o la violència explícita. El cop pot haver sigut un últim intent a la desesperada davant de la perspectiva de perdre el seu últim bastió a Turquia. Tanmateix, atès el gran nombre d’interrogants sobre el que va passar que encara no tenen resposta, no seria sorprenent que al llarg de les pròximes setmanes la història fes múltiples girs i tombs estranys.
Pel que fa al després de l’intent de cop d’estat, hi ha menys incertesa. La potència del verí d’Erdogan ha atiat una caça de bruixes contra el moviment gülenista. Ja s’han llançat crides alarmants per restituir la pena de mort per als colpistes (una categoria que, als ulls d’Erdogan, és molt àmplia, si s’ha de jutjar per l’experiència recent). Així mateix, algunes de les escenes de violència multitudinària contra soldats capturats presagien un jacobinisme que posaria en perill totes les garanties processals restants a Turquia.
L’intent de cop d’estat també és una mala notícia per a l’economia. És probable que la recent reconciliació d’Erdogan amb Rússia i Israel, en certa manera epidèrmica, estigués motivada pel desig de restablir els fluxos de capital estranger i de turistes. Ara és poc probable que aquestes esperances es materialitzin. El cop d’estat fallit revela que les divisions polítiques del país són més profundes del que creien els observadors més pessimistes i això no fa precisament de Turquia un entorn atractiu per als inversors i els visitants.
De tota manera, des del punt de vista polític, aquest cop d’estat fallit és una gran ocasió per a Erdogan. “Aquest alçament és un regal que ens ha fet Déu, perquè serà un motiu per fer neteja al nostre exèrcit”, ha dit. Ara que el cop ha fracassat, Erdogan gaudirà d’una conjuntura política favorable per efectuar els canvis constitucionals que pretén aprovar des de fa temps per reforçar la presidència i concentrar el poder en les seves pròpies mans.
Per tant, el fracàs del cop d’estat reforçarà l’autoritarisme d’Erdogan i no farà gaire bé a la democràcia turca. Tanmateix, si el cop d’estat hagués reeixit, el revés a les perspectives democràtiques hauria sigut, de ben segur, més dur i hauria tingut efectes més perdurables. Almenys això ens dóna un motiu per a l’alegria.
Copyright Project Syndicate
