El desconcert de Macron

1. Desbordat. Construïda a imatge i semblança del general De Gaulle, la presidència de la Cinquena República francesa no és fàcil de gestionar. Qui hi arriba se sent posseït per un valor afegit excepcional, que pot fer perdre el món de vista. Cadascú a la seva manera, Georges Pompidou, Valéry Giscard d’Estaing, François Mitterrand i Jacques Chirac van saber mantenir el to de la institució, els dos darrers fins i tot van fer amb dignitat el difícil exercici de la cohabitació. Va ser a partir de Nicolas Sarkozy que la institució es va començar a desdibuixar, amb les maneres compulsives d’actuar del personatge. François Hollande va fer de la discreció virtut i no hi va aportar gaire brillantor. Curiosament, ha estat Emmanuel Macron que l’ha trasbalsat sensiblement. Paga la pena recordar els quatre minuts de solemne desfilada en solitari, amb la càmera de televisió al davant, pels passadissos del Louvre, que va donar pas la seva presa de possessió. Una manera de representar la singularitat i la transcendència de l’esdeveniment. L’Elisi per sobre del món.

Però l’emfasització sovint és una manera d’amagar les impotències. I quan la realitat s’ha posat costa amunt, el president ha acabat perdent els papers. El desbordament de la dreta fet per Reagrupament Nacional, l’extrema dreta, l’ha descol·locat en la mesura que feia ombra a la seva retòrica liberal exquisida i posava en evidència que les extremes dretes no són una anècdota en la fase actual del capitalisme. A cavall d'una dreta molt fraccionada, Macron va perdre els papers definitivament quan Le Pen i companyia van arribar primers a les eleccions europees. I sense cap necessitat –tenia majoria suficient per governar– va convocar eleccions generals, que a la primera volta van confirmar el pes de l’extrema dreta i a la segona van fer emergir una resposta massiva de l’esquerra, amb una participació que no s’havia vist des del 1981, i que va deixar Macron en un territori intermedi molt fragmentat. I allà es va retratar. En lloc de recuperar la condició arbitral i afavorir una coalició entre les esquerres i els sectors centristes, va optar per un govern molt minoritari en la seva onda. Un signe evident de feblesa, que ha fet que ni la parafernàlia dels Jocs Olímpics hagi permès recuperar el prestigi del president.

2. Acabat. Ara se’l veu atrapat i descol·locat. Le Pen –en dificultats judicials– ho ha captat i busca eleccions ja per consolidar la seva posició. I Macron no té una majoria per evitar-ho. Una part de la premsa francesa especula amb la seva dimissió. Francament, costa de creure. Dubto que no arribi fins al final. Li queden dos anys abans de ser expresident de França, amb només 49 anys –arribar tan jove té aquests inconvenients–. Pot convocar eleccions generals –no abans del juliol–, que em semblen difícils d’evitar amb un nou govern amb escassa majoria, o bé presidencials, però al risc de portar l’extrema dreta al poder més alt, cosa que sentenciaria definitivament el seu mandat.

Semblava imbatible. Però ara, amb el seu rostre un punt infantil –cada cop més marcat, cal dir-ho, pels maldecaps del poder–, el que transmet és cansament i desorientació. ¿Seria capaç de construir una nova majoria, sense caure en mans de Le Pen i l’extrema dreta? La corda se li acaba. Les apostes no li surten, potser perquè especula equivocadament amb les seves forces. El vam veure intentant reiteradament fer entrar Putin en raó. Ja fa temps que no s’hi ha tornat a trobar. Havia de canviar França i el país segueix supurant per les mateixes ferides que quan ell va arribar. I ara entra en un moment crucial. Amb un president en ple desconcert tot es fa complicat en un sistema tan piramidal. I si, amb una nova majoria, l’Elisi perdés la darrera paraula, estaríem davant d’un canvi de règim.

Potser a Macron li passa el que tots veiem: que estem en un canvi de sistema econòmic i de comunicació –del capitalisme industrial al financer i digital– i que no sabem ben bé com posar-nos-hi. Qui mana aquí? De moment, entre el desconcert de la majoria, qui creix, per la via negra de l’autoritarisme i les falses promeses, és l’extrema dreta. Si Macron vol salvar el final del seu trajecte ho ha de tenir clar. No ha de fer cap concessió a Marine Le Pen i Jordan Bardella, que és una temptació cada cop més estesa entre conservadors i liberals. ¿Tant d'esforç exhibint clarividència i ambició per acabar en el desconcert? És la condició humana.