Per descomptat que el Hard Rock és un problema

“Sacrificaran els pressupostos per això?”, preguntava, exclamant-se, Pere Aragonès als diputats dels comuns, al Parlament. Amb “això” es referia al macroprojecte del Hard Rock Café, que per al PSC i per als comuns és una línia vermella, però de sentit oposat: els uns posen com a condició sine qua non que es garanteixi la via lliure per al Hard Rock per aprovar els comptes, mentre que els altres exigeixen que es descarti, si el govern d'ERC vol el seu vot favorable. Pressió per pressió, Aragonès cedeix a la dels socialistes, que al cap i a la fi són els socis, a Catalunya i a Madrid. No sent “entusiasme” pel Hard Rock, reconeix, però ve a dir que ves què hem de fer. Paciència i resignació. Al cap i a la fi, argumenta el president, “és un projecte que ja està aprovat, i ara mateix no hi ha una majoria alternativa que permeti revocar-lo”. I sobretot no hi ha cap ganes, ni una, de fer-ho, afegim. Ni tan sols d'intentar-ho. Les majories alternatives es negocien, se cerquen, es forgen. Però per a això cal allò que se'n diu voluntat política. És més fàcil fer veure que és una qüestió menor: “No sacrificaran els pressupostos per això”.

Però no és menor. És cert que, al costat de la magnitud i la complexitat d'uns pressupostos, el Hard Rock és “només” una cosa. Tanmateix, hi ha projectes que són més importants pel que representen que pel que són. I tampoc és que el Hard Rock sigui precisament poca cosa: quan es faci, perquè es farà, serà el casino més gran d'Europa. La seva història, gens exemplar, fa dotze anys que s'arrossega, de quan es deia Eurovegas i l'impulsava un magnat texà, Sheldon Adelson, que semblava escapat d'alguna paròdia dels germans Coen i que és mort fa estona. Des de l'inici, però, la ubicació ha estat la mateixa: entre Vila-seca i Salou, al cor del molt descuidat i sempre maltractat Camp de Tarragona. I des de l'inici també, i durant molts d'anys (però ja no), ERC s'havia mostrat fermament en contra de la seva construcció. No n'hi havia per a menys, i de fet els motius que duien els republicans a aquesta postura es mantenen perfectament vigents.

I és que el Hard Rock no és “només” un casino, o un megacasino, al sud d'Europa. És també, i sobretot, una expressió de decadència. Una manera de dir que ens hem resignat (Catalunya, Balears) a ser la zona d'esbarjo del turisme de baixa qualitat de tot Europa. Un reconeixement tàcit de la falta de força, i d'imaginació, per impedir que el talent fugi cap a d'altres països, perquè el futur que se'ls ofereix aquí és servir copes, o fer de crupiers, o convertir-se en oferta turística complementària, naturalment en B. És un sí a dir que hem abaixat els braços, que ens rendim al diner fàcil, que malvenem la poca terra que ens queda i l'aigua que no tenim perquè els quatre de sempre s'enduguin els beneficis als paradisos fiscals de sempre i, a damunt, presumeixin que els devem la creació de riquesa i llocs de feina. És motiu per no votar uns pressupostos? Ni idea. Però sí que n'hi ha per llençar la gorra al foc.