03/02/2023

Descobrir el nazisme

Llibertat d’expressió. Límits de l’humor. Simbologia nazi, nazisme o banalització del nazisme. Política i partits polítics. Governança i funcions de la televisió pública. El còctel va explotar la setmana passada a la televisió pública catalana i va fer caure tres col·laboradors de la cadena (un destituït, dos dimitits) i van ploure crítiques als directius del mitjà, els partits i els humoristes. Lluny d’aprendre’n, en vam sortir amb totes les institucions més malmeses. Així que voldria provar de canviar la pregunta: en lloc de qui té raó, on són les raons?

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Cocaine és una cançó de J.J. Cale que l’imaginari popular identifica amb Eric Clapton i perquè és una inequívoca apologia al consum recreatiu de drogues. 20 anys després de versionar-la, i ja rehabilitat de diverses addiccions, Clapton va creure convenient “resignificar” la cançó. Va afegir “porca” davant de “cocaïna” i la va tornar a incloure en un repertori ara políticament correcte.

Cargando
No hay anuncios

Quan el meu primer amic va sortir de l’armari, l’homosexualitat era un tema aliè a un adolescent “normal” com jo –si el “normal” us ha fet aixecar les celles, ja som al cap de carrer–. Amb el temps, i moltes sortides d’armari després, els maricons van passar a ser homosexuals i els acudits sobre el col·lectiu LGTBi+ van anar deixant de tenir gràcia per a molta gent.

Durant la meva infància, les dones eren mares i esposes, treballaven 24x7 i era normal pegar-los si “s’ho havien buscat”. Dec a moltes amigues aconseguir que allò que m’era habitual, fins i tot convenient, comencés a incomodar-me. Els últims 20 anys, 1.200 dones han estat assassinades a Espanya a mans d’homes que van prometre matar-les, com el protagonista de La mataré de Loquillo. Avui a molts els és difícil escoltar la cançó sense pensar-hi.

Cargando
No hay anuncios

A Si això és un home i El llarg viatge, Primo Levi i Jorge Semprún, supervivents de l’Holocaust, van poder explicar el que els llibres d’història no arribaven a copsar: les inenarrables atrocitats que el nazisme va perpetrar i la sublimació de l’abjecció que significa planificar i executar racionalment una “solució final”.

Però mentre reneguem d’acudits i resignifiquem cançons, aquells llibres i aquells testimonis no són reivindicats, 100 anys després del nomenament de Hitler com a canceller i de l’incendi del Reichstag. Avui el nazisme torna a ser motiu d’ostentació, ostentació pública. O motiu d’acudits. O de mems. I un cop es desferma la rialla, ja no es pot contenir. Més que mirar de trobar si el nazisme –o la seva simbologia, o la seva evocació real o metafòrica– es pot oferir com un contingut més, podríem preguntar-nos què passa al costat de la demanda. Per què fa gràcia el nazisme?

Cargando
No hay anuncios

Podria ser oblit. O la pèrdua de la veu dels testimonis. O ambdues coses. I, si fos així, podríem replantejar el debat sobre la llibertat d’expressió o l’humor: siguin quins siguin els seus límits, n'hagin de tenir o no, la llibertat d’expressió i l’humor ens ajuden a recordar... o a oblidar?