La descarbonització no serà fàcil

Amb molt pocs dies de diferència he tingut accés a dues intervencions televisives molt diferents sobre la viabilitat de la transició a la descarbonització.

En la primera, Antonio Turiel, un científic especialitzat en el petroli, que ha aconseguit popularitat després d’una compareixença davant la comissió de transició ecològica del Senat i autor d’un llibre amb el significatiu títol de Petrocalipsis, argumenta que la transició exigida pels compromisos de París és pràcticament impossible entre diversos motius per l’escassedat de certs minerals necessaris en la generació d’electricitat renovable i en la seva utilització, com el liti, el manganès, el cadmi, el coure o les denominades terres rares, i cita com a font d’autoritat els estudis d’Alicia Valero, investigadora de la Universitat de Saragossa.

En la segona, el conegudíssim economista Xavier Sala i Martín, responent a la pregunta de si l’escassedat de certs minerals, com “el liti o les terres rares”, no imposa un límit al creixement econòmic, argumenta que aquest pot continuar indefinidament perquè es basa en les idees, les quals permeten substituir uns recursos per uns altres, perquè el flux d’idees s’està accelerant, perquè l’encariment dels recursos escassos dirigirà la creativitat a la seva substitució i, finalment, perquè si en el passat hem estat capaços de superar moltes escassedats, “també ho farem ara”.

Turiel i Sala i Martín no responen exactament a la mateixa pregunta, però és indubtable que transmeten missatges contradictoris sobre el nostre futur immediat. Qui s’acosta més a la veritat?

El primer que salta a la vista és que l’argument de Sala i Martín és essencialment anticientífic: no perquè un procés s’hagi repetit moltes vegades podem deduir que es repetirà sempre. A més, si bé és cert que fins ara la humanitat se n’ha sortit (si no ho hagués fet, ni jo estaria escrivint ni vostè estaria llegint), no és cert que totes les societats humanes se n’hagin sortit sempre. Per posar dos exemples: al segle XVII gairebé totes es van enfrontar a un xoc climàtic que les va prostrar durant algunes dècades en un estadi d’empobriment i conflictivitat política (a la qual no és aliena la Guerra dels Segadors), i al segle XIV Europa va patir les conseqüències d’una crisi sanitària que va eliminar més de la meitat de la població i de la qual només es va recuperar al cap d’un parell de segles. Anant més enrere, Jared Diamond descriu al seu llibre Collapse fins a un total de cinc civilitzacions relativament avançades que van ser incapaces de superar un xoc ambiental produït o agreujat per l’acció humana i que van precipitar-se sobtadament a un mode de vida primitiu del qual no van ser capaces d’emergir mai més.

Així, doncs, com que l’optimisme irreflexiu sembla injustificat, he buscat evidència en dues fonts.

La primera és un informe de l’Agència Internacional de l’Energia, una filial de l’OCDE (i, com a tal, gens sospitosa de simpatia pel decreixement), sobre els minerals necessaris per a la transició energètica. Es tracta d’un informe asèptic, que evita arribar a conclusions, però que posa de manifest que serà pràcticament impossible disposar dels esmentats minerals en les quantitats necessàries en el termini previst. Perquè el lector es faci una idea del que estem parlant, bastarà dir que un automòbil de combustió interna conté uns 25 kg de coure i manganès, mentre que l’equivalent elèctric conté uns 80 kg dels mateixos elements a més de 130 kg de liti, níquel, cobalt i grafit. Per altra banda, una central elèctrica d’un MW basada en gas conté uns 1.000 kg de coure, mentre que el mateix MW eòlic exigeix 2.600 kg de coure a més de 5.100 de zinc i uns 2.000 de níquel, manganès, crom i molibdè. El problema és, òbviament, que la quantitat de vehicles i de centrals a substituir abans de 2050 és gegantina.

Per altra banda, podem calcular el que seria necessari per substituir el querosè que consumien els avions que volaven a i des de Catalunya abans de la pandèmia. Si el combustible el sintetitzéssim a base d’electricitat verda, caldria ocupar uns 200 km² amb plafons solars (per entendre’ns, una tercera part de la comarca de l’Urgell); si l’obtinguéssim a base de cultius energètics, necessitaríem ocupar uns 8.000 km² (que ve a ser un quart de la superfície de Catalunya). A més, perquè l’any 2050 tota l’aviació mundial pogués substituir el querosè per biocombustible, caldria construir 170 grans biorefineries cada any.

En conclusió, és perfectament possible que, com defensa Sala i Martín, la humanitat se’n surti a la llarga, però també és perfectament probable que en les properes dècades la descarbonització resulti molt cara, sigui molt disruptiva i ens obligui a prendre difícils decisions. Lamentaria que una d’elles fos l’allargament de la vida de les centrals nuclears, però em temo que no podem descartar-ho.