La descaradura

Si hi ha alguna cosa realment noticiable, d’un temps cap aquí, sobre la corrupció del sistema polític i institucional espanyol, alguna novetat realment remarcable, és la completa impudícia amb què es manifesta. La dita operació Catalunya (ús dels serveis secrets i de la policia per fabricar proves falses que incriminessin líders independentistes) ha passat de ser negada des de totes les instàncies oficials i oficioses a ser reivindicada pel sicari Villarejo al FAQS de TV3, en màxima audiència, evidentment amb el propòsit de donar-se el gust, ja de passada, d’irritar els espectadors del programa. Villarejo no té cap inconvenient a explicitar allò amb què de fa tant de temps especula l’independentisme català: sí, la unitat d’Espanya és un bé superior, més valuós que la mateixa democràcia, i sí, per protegir aquest bé superior es van fer “coses il·legals”, i ell afirma amb contundència -i parodiant la frase famosa de Jordi Cuixart- que “les tornaria a fer”.

Mentrestant, a la galàxia no gens llunyana de Sanxenxo, un rei corrupte i caigut en el descrèdit internacional, es passeja altiu -a pesar d’anar ranquejant- davant de tots aquells que el critiquin. Sap que no ha de retre comptes de res perquè la Fiscalia ja li ha afinat els seus assumptes, per fer servir una expressió del tenebrós ministre Fernández Díaz, que també ha tornat a estar present en l’actualitat en els últims dies. No tan sols el rei emèrit s’ha donat un alegre cap de setmana (tan alegre, per cert, com és la seva vida quotidiana a Abu Dhabi) practicant regates, sinó que aquest dilluns es veurà a Madrid amb Felip VI: la trobada serà estrictament privada i no se’n podran tenir imatges ni saber res d’allò de què parlin. Com si els dos personatges no fossin els dos darrers caps d’estat que ha tingut Espanya en els darrers quaranta anys i, per tant, tot allò de què parlin no fos d’interès per a la ciutadania (que, per altra banda, és la que aporta fins al darrer cèntim d’allò que gasta la Corona). Però no hi haurà declaracions, ni comunicats, ni -per descomptat- cap d’aquestes “explicacions” que se li reclamen a l’emèrit. Encara sort que no surt Joan Carles, o Felip, o algú en nom seu, i diu desafiant, a l’estil de Villarejo: “Sí, és cert, la casa reial (amb Joan Carles al capdavant, però amb la implicació de tots els seus membres) ha comès un munt d’il·legalitats, però ho ha fet per la unitat d’Espanya, i per tant ho tornaria a fer amb molt de gust i vosaltres, plebeus ignorants, els n’hauríeu d’estar agraïts”.

Els únics que encara fan servir eufemismes i semblen escandalitzar-se són les esquerres, els independentistes i una part -petita- de la premsa i l’opinió publicada. Els altres, els que han manat sempre a Espanya i ho pensen seguir fent (els autoritaris, els autàrquics, els senyorets, els pocavergonyes i el seu inacabable seguici d’esbirros i llepes) senzillament s’han descarat i es mostren tal com són, en la seva obscena supèrbia. Saben que hi ha, a més, una gran part de la ciutadania que els ho aplaudirà i fins i tot els ho agrairà.