Desbordaments d’aigües fecals
Un 51% de les aigües d’Eivissa han perdut la qualificació d’aigües “excel·lents” per banyar-s’hi, segons un estudi de sostenibilitat fet per l’ONG IbizaPreservation, que parla també de desbordaments puntuals d’aigües fecals en els darrers estius. De tant en tant les clavegueres sobreïxen i queden surant damunt l’asfalt la porqueria, les rates vives i mortes, tot el detritus que suposadament no havia d’emergir.
Em ve al cap aquest problema d’Eivissa (tan incòmode però tan indicatiu d’una certa manera d’entendre el turisme i l’economia) per les similituds evidents amb els serveis d’intel·ligència espanyols i les seves connexions amb el sistema polític, judicial i institucional de l’Estat. I també amb una part important dels mitjans de comunicació, com és prou visible. En intervals cada vegada més curts, la claveguera patriòtica també es desborda i la veritat s’escampa, cada vegada també més incontrolable, per damunt la superfície del debat públic: aquesta veritat, resumida, ens diu que no tan sols els poders, sinó els consensos damunt els quals se sostenen aquests poders a Espanya (aquells consensos tan preuats que es van construir durant la Transició), s’aguanten damunt una espessa xarxa de mentides, enganys i jocs bruts que, per fer servir la retòrica que agrada als operaris d’aquestes clavegueres, respon a un lema antic: “Al amigo, el culo; al enemigo, por culo, y al indiferente, la legislación vigente ”. La frase és atribuïda al comte de Romanones, que es presentava com un liberal espanyol. Per tant, la podem entendre com una frase que explica bé la suposada tradició liberal a Espanya, com les clavegueres d’Eivissa expliquen amb eloqüència quin tipus de turisme es practica a la Pitiüsa major.
Fa poc va causar enrenou el fet que un ramal del clavegueram mediàtic passés per La Sexta, i en concret, per casa del director de la casa, Antonio García Ferreras, i el seu programa Al rojo vivo. Durant uns dies hi va haver una forta ebullició d’especulacions, moltes de les quals apuntaven a una dimissió del susdit Ferreras o, si més no, a algun tipus de reducció més o menys dràstica de la seva projecció pública com a periodista (efectivament, a molts països un periodista de renom enxampat en uns àudios com els de l’ínclit Villarejo hauria caigut en un descrèdit irreparable). Però no ha passat això: ben al contrari, Ferreras s’ha limitat a mig disculpar-se de mala gana, i ha rebut el favor del PSOE, que va expressar que “no pot” afegir-se a la petició d’una comissió d’investigació sobre clavegueres mediàtiques, que havia estat sol·licitada per Unides Podem, ERC, PDECat, CUP, Bildu, BNG i Compromís. El problema de les clavegueres de l’Estat s’assembla molt (perquè és el mateix) al de la casa reial espanyola: tothom el veu, tothom el coneix, però els que hi podrien fer alguna cosa decisiva (els socialistes) prefereixen seguir mirant cap a una altra banda i fugint cap endavant. Però ningú, ni tan sols l’estat espanyol, pot continuar així per sempre.
