L’altre desbordament: el comunicatiu

No hi ha cap mena de dubte sobre el caràcter criminal de la gestió de la DANA d’ara fa deu dies a l’Horta Sud del país que n’ha fet la Generalitat Valenciana i el seu president, Carlos Mazón. La cronologia de la manca de reacció les hores prèvies a les inundacions i el retard en la resposta posterior a la catàstrofe ho certifiquen. Tampoc no hi ha cap dubte que el govern de Pedro Sánchez, vista la magnitud del desastre, ha eludit responsabilitats al trigar a declarar zona catastròfica, comptant que tot aniria al compte de Mazón i, per extensió, del PP. I per acabar d’encendre la indignació popular, afegiu-hi la inoportunitat de la visita reial.

Però si els fets dramàtics són incontestables, si el resultat de les inundacions són avaluables empíricament, en canvi, el desbordament comunicatiu en totes les seves dimensions tindrà unes repercussions encara impossibles de determinar. En primer lloc, hi ha el servei informatiu dels mitjans de comunicació tradicionals, que han enviat al lloc dels fets centenars de periodistes, hi han dedicat milers de pàgines i d’imatges, i han permès escoltar innombrables testimonis directes dels fets. Òbviament, no tothom ha actuat amb la mateixa serenitat, sensibilitat i imparcialitat. Hi ha hagut excessos en la necessitat d’interpretar les causes meteorològiques, hi ha hagut apropiacions de la desgràcia a favor de causes particulars, també concessions a l’explotació de l’emotivitat, així com precipitacions en l’avaluació de les víctimes. Per no dir els biaixos polítics com els que permetien qualificar la visita reial, alhora, d’inoportuna o d’impecable.

A aquesta base informativa, segonament, s’hi ha d’afegir el paper no menys desbordat de les xarxes socials. I aquí el balanç –que caldria fer de manera rigorosa– mostraria el seu paper rellevant a l’hora de conèixer els fets de manera ràpida, àmplia i sense filtres. De fet, ja són una de les primeres fonts d’informació per als mitjans tradicionals, i són especialment útils per fer una recerca precisa de com ha estat, per exemple, la implicació de l’extrema dreta en la visita institucional de diumenge. Això no impedeix assenyalar també la seva capacitat per desinformar. Però, sobretot, les xarxes s’han mostrat útils per organitzar la resposta popular immediata i eficaç que les institucions no sabien donar.

En tercer lloc, és particularment interessant l’anàlisi de la utilització política de la comunicació que n’han fet les diverses administracions. Des del primer moment, i fins i tot abans de respondre al drama humà, es va declarar l’emergència comunicativa als diferents centres de poder. Tenir una bona informació amb detall horari dels moviments dels equips de comunicació de Mazón, Sánchez i de la Zarzuela serviria per desemmascarar les estratègies per controlar la narració de les suposades responsabilitats. I més enllà de la hipòcrita utilització patriòtica de la desgràcia –“això ho resolem junts”–, la guerra de comunicats i declaracions també explicaria els retards en les respostes que exigia el desastre humà i material.

Què s’ha pretès amb el control de la comunicació? Uns, assenyalar la impotència i incompetència de Mazón. Altres, l’elusió de responsabilitats de Sánchez. Encara, la direcció estatal del PP, desentendre’s de l’acció criminal de Mazón. I s’ha volgut donar –imprudentment– un perfil humanitari a la monarquia sense entendre que si hi anaven acompanyats dels incompetents hi quedaria compromesa. I també cal observar el paper dels bocamolls –com el ministre Puente–, o dels silencis –com els d’Ayuso–. Molt probablement, tots els responsables de comunicació han tingut al cap l’experiència alemanya de les inundacions del juliol del 2021, que van provocar 224 morts, i en què la visita que va fer Scholz a Renània, a dos mesos de les eleccions federals, va capgirar les expectatives electorals de l'SPD i els va donar el millor resultat des del 2005.

A Espanya, ara no hi ha eleccions a la vista. Però la feblesa i la inestabilitat política del govern espanyol, enfrontat a un combat ferotge amb el PP, és segur que expliquen el combat comunicatiu al qual estem assistint. Si el guanyés el PP amb contundència –cosa improbable–, l’assetjament al govern de Pedro Sánchez pujaria uns quants esglaons més. Si el guanyava Pedro Sánchez amb prou comoditat i amb contrastació a les enquestes, no es pot descartar que tingués la temptació de convocar unes eleccions anticipades per, de passada, treure’s de sobre Junts, Bildu i qui sap si ERC.

Els desastres naturals, ben acompanyats comunicativament, també acaben sent una oportunitat política a la qual és evident que ningú sap renunciar.