Desbandada taronja
¿Que les del 14-F serien unes eleccions avorrides, previsibles, amb l’interès circumscrit a la pugna fratricida entre Esquerra Republicana i Junts? Doncs ara resulta que l’hemisferi unionista del mapamundi polític català, veient en aquella pugna una oportunitat, ha decidit animar-les –i de quina manera!– amb una profunda reordenació de llistes, espais i hegemonies de la qual, a hores d'ara, Ciutadans apareix com el principal perjudicat.
En política, no hi ha millor banderí d’enrolament ni més poderós aglutinant dels propis rengles que l’èxit, i Ciutadans el va assaborir a Catalunya de manera espectacular: passar de tres diputats el 2010 a nou el 2012, vint-i-cinc el 2015 i trenta-sis el 2017 és una progressió electoral –esperonada reactivament pel Procés, és clar– amb pocs precedents a Europa, per molt que no es traduís en cap parcel·la de poder institucional. Saltar, al Congrés espanyol, de zero escons a quaranta el 2015 i, amb una lleugera baixa a trenta-dos el 2016, pujar a cinquanta-set l’abril del 2019, esdevenir força cogovernant a Andalusia, Castella i Lleó, Madrid o Múrcia, etcètera, tot això va atraure cap als rengles taronges un al·luvió de militants i quadres que, en l’eufòria d’aquells anys, ningú no es preocupà d’avaluar ni filtrar.
Però l’encanteri es va desfer en la repetició electoral del novembre de 2019. El cesarisme de Rivera, la seva pretensió de reemplaçar el PP sense adonar-se que, entretant, Vox li estava devorant aquell electorat pretesament “liberal” i “centrista” del qual Cs es vantava, van portar a la catastròfica pèrdua de quaranta-set escons i de quasi dos de cada tres votants i a la subsegüent retirada de l’antic campió de natació. Des d’aleshores, ni l’erràtic lideratge d’Arrimadas ni els sondejos no ofereixen als taronges cap perspectiva clara de remuntada.
Ara bé, igual com l’èxit aglutina, el fracàs disgrega les comunitats polítiques. A Catalunya, un bon nombre de quadres que, amb la samarreta de Ciutadans, han tastat les dolçors del càrrec públic i els afalacs de la notorietat mediàtica veuen ara amenaçades aquestes posicions, i alguns d’ells han decidit buscar-se un futur sota altres sigles.
Que ho facin invocant pretextos ideològics és ben comprensible en termes humans, però inversemblant en termes polítics. Sí, certament, Inés Arrimadas ha intentat fugir de la irrellevància i, amb la coartada de la pandèmia, aproximar-se al govern Sánchez en qualitat d’aspirant a frontissa o a crossa. Tanmateix, si això suposa trair l’esperit fundacional de Ciutadans, ¿com és que un dels que hi han respost emigrant, el regidor i portaveu a l’Ajuntament de Tarragona Rubén Viñuales, es passa justament al PSC, a aquell sanchisme al qual figura que Arrimadas s’ha lliurat sense pudor? Precisem que s’hi passa per ocupar-hi un lloc d’elecció segura en les llistes del 14-F...
En tot cas, la sortida més espectacular de la cleda taronja l’acaba de protagonitzar Lorena Roldán Suárez. No és freqüent que qui, el 2019, va ser elegida en primàries presidenciable de Cs a la Generalitat, qui protagonitzà aquell octubre una moció de censura contra Quim Torra, canviï ara de militància i es passi al PP..., després que l’estiu passat els seus companys la rellevessin desconsideradament per Carlos Carrizosa com a cap de llista al Parlament.
De qualsevol manera, i a banda de retratar l’arbitrarietat dels aparells de partit, opino que el cas Lorena Roldán ens il·lustra també sobre la inconsistència de determinats lideratges i el caràcter gasós d’algunes carreres polítiques. Com és ben sabut, pocs mesos abans d’afiliar-se a Ciutadans la senyora Roldán participà en la Via Catalana del setembre de 2013, envoltada d’estelades i cofada amb una barretina. A posteriori, ella intentaria justificar aquella sorprenent presència explicant que havia estat pressionada pels seus superiors laborals, com si la Diputació de Tarragona, on aleshores treballava, hagués estat un organisme soviètic dels temps de Stalin, controlat pistola en mà per la GPU o l’NKVD indepes.
Va ser, més aviat, la seva manca de bagatge polític, d’idees i conviccions sòlides allò que li va fer percebre la performance de la Diada de 2013 com un acte lúdic al qual acudir amb les companyes de feina sense incórrer en cap contradicció. I després, un cop iniciada la seva carrera a Cs, ¿quin mèrit la convertí en cap de cartell electoral? Doncs, segons totes les fonts, la seva semblança quasi clònica amb Inés Arrimadas, a qui calia substituir quan aquesta saltà a la política espanyola. La gran virtut de Roldán durant l’etapa de protagonisme de 2019-20 va ser la repetició mecànica de l’argumentari canònic de Ciutadans a Catalunya, sense ni un bri d’aportació pròpia. Igual que ara, pocs dies després d’ingressar al PP, ja repeteix les consignes de Casado i Fernández com si milités al partit des del parvulari. Una veritable Zelig de la política.
Sí, el milió llarg de votants de Cs del 2017 té aquest hivern molts pretendents. Entre ells, un PSC disposat ¿a sacrificar què per atraure’ls? D’això en parlarem en un altre article.