Ahir va fer-se a Barcelona una de les presentacions de Contra el món (Empúries, 2023), una novel·la de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) que deixa sense alè. I si et deixa així és perquè l’autor posa lletra a la desaparició contínua, irreversible i sovint salvatge del paisatge, de la gent que hi ha viscut fixada, de la cultura i la llengua que han donat un nom a cada cosa, a mans de la cobdícia humana entregada als diners sota la varietat de negoci que coneixem amb el nom de turisme.
Com que Mallorca li fa mal a Pons i el llibre és un crit, el plantejament és distòpic des de la primera plana: quan encara estem vivint l’impacte emocional del confinament per la pandèmia, el govern espanyol ordena l’evacuació urgent i innegociable de tothom que visqui a la serra de Tramuntana. S’acosta un cataclisme inexplicable, que només sembla tenir precedents en les calamitats de l’apocalipsi bíblica. I, en efecte, els 87 quilòmetres de la serra desapareixen volatilitzats davant els ulls de tot el món, i davant el cor derrotat dels mallorquins.
“El que no s’havia vist mai és el mal que infligim a Mallorca. La contaminació amb la qual la feim malbé. La pressió humana a què la sotmetem [...]. Mallorca és un horror. Mallorca no, el que li han fet. És que Mallorca ja és, sobretot, el que li han fet”.
Pons ha escrit una al·legoria que parla en català i obeeix en castellà, però amb un transsumpte universal: ens hem venut la terra, i amb ella, l’ànima. I els compradors mai no en tenen prou. La novel·la passa a Mallorca, sí, però cada lector hi projectarà la seva pròpia pèrdua, perquè ¿quants racons de Catalunya i del món no han viscut una desaparició com aquesta?
