Desafiaments

És fàcil comprendre que la visita fora de programa de la presidenta de la Cambra de Representants dels EUA, Nancy Pelosi, a Taiwan ha estat un desafiament en tota regla al règim autoritari de Xi Jinping i, per tant, una jugada d'alt risc geoestratègic. A la vegada, ens recorda que no fa gaires dies Putin va celebrar el Dia de l'Armada Russa anunciant (amb l'estàtua de Pere el Gran darrere seu) una nova doctrina naval que situa els EUA i l'OTAN com a enemics principals de Rússia, que es presenta com una gran potència marítima amb bases escampades del Pacífic al Mediterrani, i línies vermelles als mars Àrtic, Bàltic i Negre.

Amb els combats a Ucraïna a tota potència (per molt que hagi minvat l'atenció mediàtica sobre ells), la doctrina naval de Putin es pot entendre com una resposta a la darrera cimera de l'OTAN, celebrada a Madrid, en què es va aprovar l'entrada de Suècia i Finlàndia a l'Aliança i dedicar un 2% del PIB dels estats membres a despesa militar. Al fons dels interessos militars i geopolítics, els de la indústria armamentística, única beneficiària d'una nova escalada bèl·lica mundial que gira entorn de l'amenaça nuclear.

Una escalada incompatible, com també resulta fàcil d'entendre, amb la necessitat d'afrontar l'emergència climàtica. L'evidència d'un món que es rearma i que va de desafiament en desafiament militar, mentre el seu equilibri natural trontolla amb conseqüències que comencem a notar però que les potències mundials van postergant de cimera en cimera, fa pensar també en un comportament molt característicament humà: el de no reaccionar fins que no passa alguna cosa veritablement greu.