Desafiaments econòmics per a un nou Govern

L’acord de govern entre ERC i Junts per Catalunya, amb el suport parlamentari de la CUP, és ambiciós. En tots els aspectes. Em fixaré en els desafiaments econòmics, perquè són molt grans i perquè condicionaran tots els altres.

La situació econòmica en què estem arran de la frenada d’activitat provocada per la pandèmia i pels successius confinaments és molt complicada. El suport econòmic de les administracions públiques, des de la comunitària europea fins a la municipal passant per l’estatal i l’autonòmica, ha estat important i sense precedents, però insuficient, dolorosament insuficient, per a molts. Encara podem tenir uns mesos d’excepcionalitat, però les vacunacions massives ens portaran, finalment, a la normalitat i permetran recuperar els nivells d’activitat anteriors a la pandèmia. Quan arribi aquest moment, que ja és molt a prop, ens trobarem amb moltes empreses que no podran tornar a obrir, molts treballadors que hauran perdut la feina i tindran dificultats per obtenir-ne una altra, i una capacitat de despesa pública per donar-los suport molt limitada.  

De fet, mantenir la política de suport de rendes serà indispensable, i hem d’esperar que així ho entenguin a la Comissió Europea i al govern de l’Estat. La retirada de suports només es podrà fer sense un dolor social insuportable si arriba després de la completa reducció de l’atur i de la represa autèntica de l’activitat, o sigui, el retorn als nivells de prepandèmia. Serà crucial comptar amb el suport del Banc Central Europeu, que és qui proporciona crèdit als estats de la zona euro. Els fons Next Generation EU no serviran per aquest objectiu. Estaran estrictament vinculats a projectes nous que puguin facilitar un canvi estructural de l’economia europea en la direcció de la sostenibilitat i la digitalització. A més de preocupar-nos per com se seleccionaran i distribuiran, pels perills de biaixos de dimensió i de proximitat al poder central, cal no somiar el que no és. No són fons per compensar rendes perdudes. Si els fons no es gasten bé, en pocs anys caldrà retornar fins i tot els que eren a fons perdut.

El crèdit durarà com a solució mentre el BCE en proporcioni. Quan tanqui l’aixeta, ho notarem i molt. El perill al qual ens enfrontem és que tota la despesa extraordinària, que s’ha transformat en deute públic, s’haurà de retornar. Si l’economia creix a bon ritme i si els comptes públics milloren ràpidament, no caldrà retornar res. Esdevindrem uns bons clients per als estalviadors de tot el món, que se sentiran ben retribuïts amb uns valors segurs i uns interessos atractius. Però si no creixem a bon ritme i si endarrerim molt l’ajust dels comptes públics, els inversors en deute públic desconfiaran de nosaltres i començaran a reclamar el retorn dels diners que ens van prestar sense considerar si l’endeutament compensava un mal finançament o no. No ho podrem suportar. A escala catalana la provisió de recursos extraordinaris i de crèdit per a la Generalitat i per al teixit productiu ha procedit de l’Estat i de la Comissió Europea. La recaptació d’impostos s’ha enfonsat. A més, des de l’esclat de la pandèmia el govern de l’Estat ha avançat recursos a les comunitats autònomes, amb caràcter de bestreta. Arribarà el moment d’haver de retornar les bestretes, cosa que reduirà la capacitat de despesa de les comunitats. L’horitzó és complicat i només es podrà superar mobilitzant els recursos productius del país –creixement econòmic, creació d’empreses, plena ocupació i bona recaptació fiscal– i sent molt prudents amb la retirada dels suports públics.  

Vindran anys de moltes peticions de despesa pública amb uns ingressos en disminució o, com a molt, estabilitzats. Ja abans de la pandèmia es notava la manca de recursos públics abocats als programes sanitaris, educatius, socials, d’habitatge públic, culturals i de millora dels serveis de rodalies, que són els més característics de l’estat del benestar. També caldrà afegir despesa pública en tot allò que pugui promoure el creixement econòmic i facilitar el desplegament de les empreses i la contractació estable de treballadors. Les mancances són moltes i els recursos són pocs. Els gestors dels nostres recursos públics hauran de ser molt eficients, imaginatius a l'hora de trobar solucions a desafiaments complexos, i determinats en la defensa d’allò que correspon a Catalunya. Ara compten amb la confiança del país. També hauran de guanyar-se la seva paciència perquè no hi haurà miracles. Com a molt, feina ben feta.

Albert Carreras és director d'ESCI-Universitat Pompeu Fabra