Ha quedat clar que de la manca d’espectadors al cinema català i en català no n’és culpable l'“en català”, sinó el “cinema”. I és que si tens una bona història, l’expliques bé amb un bon guió, disposes de bons intèrprets, i està ben dirigida i ben produïda, tindràs els espectadors que et calen. I arriba allò de “ja l’has vista?”, “encara no hi has anat?”, o “no te la perdis!”. En cap cas la llengua catalana no és l’obstacle per al cinema català i en català com s’ha vist amb Casa en flames i El 47. Com ja ho havíem vist abans amb Pa negre.
Ara bé, no entendríem la precarietat del nostre cinema, en català o no, sense tenir en compte el marc industrial del qual és subsidiari. Avui dia, a Catalunya, el cinema és un subproducte d’una indústria molt més gran, l’audiovisual, amb un pes molt rellevant a Barcelona, però que juga en una lliga global, fins i tot cada vegada més en anglès que no pas en espanyol, i on el català hi és totalment absent. El cinema català només en són les engrunes.
També s’ha de dir que quan el cinema català, en català o no, no té públic sol ser perquè la història no interessa o no s’entén. Parlo del cinema dit d’autor, experimental, esteticista, poc o gens popular, sovint amb intencions adoctrinadores, de pressupost reduït, i més pensat per guanyar premis als festivals internacionals –i en guanya– que no pas per ser vist massivament a les sales de cinema. I també és veritat, en el cas de pel·lícules estrangeres populars doblades al català, que si el públic és escàs es deu a la intenció explícita dels programadors d’exhibir-les a hores intempestives i per pocs dies, probablement amb mala intenció perquè el doblatge en català els complica la vida.
Tanmateix, tal com es va veure als Premis Gaudí d’enguany, sembla que aquest gran èxit del cinema català en català ha acabat incomodant el mateix sector que l’ha protagonitzat, i s’ha hagut de justificar embolicant-se amb la bandera xarnega. Les cròniques així ho mostren. I crec que ha incomodat perquè ha posat en evidència que l’excusa per no fer cinema català en català perquè no tindria prou espectadors és només això: una excusa. El problema de fons és el del provincianisme acomplexat que arrosseguen i els obliga a excusar-se.
El cas és que la majoria de la professió habitualment viu i treballa en espanyol. De les escoles de cinema com l’ESCAC, als equips de producció i fins als programadors. Sense oblidar, esclar, que per sobreviure els cal parar la mà alhora a dues administracions, la catalana i l’espanyola. I que consti, per tal que no s’ofengui ningú –o que s’ofengui tothom– que això és el que cada dia passa més en l’àmbit hospitalari i els serveis assistencials, als despatxos de gestió universitària i a moltes de les aules, al sector comercial, a l’esport i el lleure, i en general, al món laboral. De manera que el gran èxit de públic d’un parell de pel·lícules en català ha desarmat d’arguments els que solen optar per emprar la llengua espanyola per evitar unes hipotètiques pèrdues financeres, de públic i sobretot de notorietat.
Per això, que als Gaudí es reivindiqués la vella i obsoleta condició xarnega, tant els que hi van fer referència explícita com amb les ovacions que van rebre i el clima que s’hi va crear, cal explicar-ho per aquesta incomoditat d’un èxit que desvela una subordinació colonial lingüística. Que a hores d’ara hom pugui sentir-se “orgullosament xarnego” o que trobi interessant que estigui sortint “una nit molt xarnega”, és prou significatiu. Però que s’afirmi que, en ple franquisme, en el trobament a Catalunya de la llengua oficial de l’Estat amb la llengua perseguida pròpia del país no hi havia conflicte perquè en el pla personal la gent ja es comunicava si “es portava bé”, és tot un escàndol.
Òbviament, els protagonistes dels Gaudí no hi anaven vestits de xarnegos, perquè això ho deixen pels usos lingüístics. L’any en què es demostrava que es podria fer cinema popular i d’èxit en català no es va ser capaç de reivindicar-ho, ni es va mencionar el dramàtic procés de substitució lingüística –el nom de Gaudí els podia haver inspirat–, ni van denunciar –ells, sempre tan atents a les injustícies globals– com encara en són de vius els vestigis del franquisme mostrat a El 47 a l’hora de reprimir les aspiracions legítimes del país.
I, també cal dir-ho, el clima xarnego es va poder expressar en aquests Gaudí de manera desinhibida gràcies a l’actual marc polític que presidia la festa. Tenim un govern que també insisteix a voler dissimular tota expressió de conflicte polític nacional, tant el lingüístic, com el repressiu, el judicial o el fiscal. A veure quant tarda el govern actual a incorporar explícitament al seu discurs aquesta mistificada i arnada condició xarnega!
