El nou govern de la Generalitat ha anunciat, entre les seves primeres mesures, la voluntat d’impulsar un programa d’actuacions als barris més vulnerables i de nomenar un comissionat per tal de gestionar-lo. Es tracta d’una excel·lent notícia.
La concentració de la població més desafavorida en alguns barris és un resultat directe del funcionament del mercat de l’habitatge. Com és ben sabut, la nostra capacitat d’escollir lloc de residència depèn de la combinació de dos factors: el preu de l’habitatge i els nostres ingressos, de manera que uns tenen més capacitat d’escollir que no pas d’altres. Així, la població amb menors ingressos es veu concentrada en aquelles parts de les àrees urbanes on els preus són més baixos. És a dir, aquelles que solen disposar de menys serveis, pitjor accessibilitat, dèficits d’espai públic i un parc d’habitatge amb majors mancances. D’altra banda, aquells que més tenen també tendeixen a aplegar-se per tal de gaudir dels avantatges de viure entre ells i de no haver de compartir els serveis de què poden dotar-se.
En les darreres dècades la segregació residencial ha assolit escala metropolitana i afecta la pràctica totalitat de les àrees urbanes de Catalunya. Així, allò que s’especialitza socialment no són ja només uns carrers o uns barris de cada localitat, sinó municipis sencers. Això, al seu torn, té conseqüències decisives sobre els recursos de què disposen els ajuntaments, ja que la base fiscal dels municipis depèn, en molt bona mesura, del valor cadastral de l’habitatge.
D’aquesta manera, es dona la paradoxa que la població més necessitada de serveis socials acaba anant a raure en els municipis amb menor capacitat per prestar-los. Si, deixant Barcelona a part, apleguem els 163 municipis de la regió metropolitana de Barcelona en funció dels ingressos municipals per càpita dels quals disposen, constatarem que els municipis pertanyents al quartil més baix d’ingressos concentren el 76,6% de la població resident en les seccions censals més vulnerables. Es tracta d’una situació que afecta de forma destacada les localitats de la conurbació barcelonina, però també les ciutats de l’arc metropolità i capitals de comarca d'arreu de Catalunya.
En aquestes circumstàncies resulta molt difícil que cada municipi pugui emprendre pel seu compte actuacions per millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables. Barcelona és l’excepció: en els darrers vuit anys ha dut a terme un pla de barris, invertint més de 200 milions d’euros en una vintena de barris de la ciutat. Ha pogut fer-ho perquè és una gran ciutat que compta tant amb barris benestants com vulnerables i el seu ajuntament disposa d’uns ingressos de més de 2.000 € per càpita. Però això no està a l’abast d’ajuntaments amb molts menors ingressos per habitant, com els de Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet o Badalona, que concentren un gran nombre de barris vulnerables. Ni tampoc de ciutats com Mataró, Sabadell, Figueres o el Vendrell, que apleguen molts habitants amb nivell baix de renda, mentre la població més benestant de les respectives àrees urbanes tendeix a residir en els municipis veïns.
Per això és positiu que el repte de millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables sigui assumit i finançat a escala del conjunt de Catalunya. Aquest va ser l’objectiu de la llei de barris de la Generalitat de Catalunya aprovada el mes de maig de 2004, ara fa vint anys. La llei va permetre intervenir en 141 barris de Catalunya, amb projectes que conjugaven les millores físiques amb els programes socials. La seva aplicació es va dur a terme amb la col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments concernits, tractant de conjugar la solidaritat fiscal amb el coneixement dels problemes i la implicació dels veïns. El desplegament de la llei fou interromput l’any 2011, en aplicació de les polítiques d’austeritat.
La llei de barris fou la primera llei substantiva impulsada pel govern presidit per Pasqual Maragall i és significatiu que el nou govern de la Generalitat hagi volgut incloure entre les seves primeres mesures reprendre una iniciativa en aquest mateix camp. Es tracta d’una mesura llargament reclamada pels ajuntaments i les entitats veïnals, que veuen acumular-se els problemes sense disposar dels instruments adequats per fer-hi front. El mateix Parlament de Catalunya va aprovar fa un parell d’anys una nova versió de la llei que no ha arribat a aplicar-se. Potser el desplegament d’aquesta norma podria permetre guanyar temps i emprendre de manera immediata les actuacions en els barris.
La segregació no només reflecteix la desigualtat sinó que contribueix de manera destacada a mantenir-la i a reproduir-la. Per combatre’n les causes i els efectes cal millorar els barris per tal que tothom, visqui on visqui, pugui gaudir d’un entorn enriquidor, digne i segur. Tant de bo que les polítiques anunciades facin possible avançar en aquest camí.
