Derrotes que són victòries, victòries que són derrotes
Allò que va ocórrer la setmana passada a Las Cortes espanyoles amb la moció de censura de Vox al govern de Pedro Sánchez és un bon exemple de com, en política, hi ha fracassos que són victòries, i victòries que són fracassos. I aquesta aparent contradicció es pot aplicar a la perfecció a la realitat política catalana, si més no, dels dos darrers anys. Vegem-ho.
Per començar, tot i que no tinc gens de tirada a comentar la política espanyola quan són debats que es tenen entre ells, la moció de censura presentada per Vox ens ofereix un cas en què allò que els mitjans de comunicació han qualificat de fracàs, de fet, ha estat una gran victòria per als qui la van presentar. I és que no només ja sabien que la perdrien, sinó que els convenia perdre-la. L’objectiu era doble: primer, ser el centre d’atenció mediàtica durant quinze dies sense cap mèrit i només presentant un home decrèpit i confós per la vanitat. I segon, acorralar el seu competidor electoral immediat, el PP, deixant-lo en aquella mala posició d’un “mal si fas, mal si no fas”, és a dir, tant si hi votava a favor com si s’abstenia.
La gràcia de tot plegat, a més, és que el suposat fracàs també ha estat una victòria per al govern de Pedro Sánchez, i molt especialment per a la vicepresidenta Yolanda Díaz. No és estrany que Sánchez oferís la màxima solemnitat a la moció de censura, sabent que no tan sols no s’hi jugava res sinó que s’afegia a l’erosió del PP. Allò que potser no havia previst és que la líder del projecte Sumar –que va més enllà de Podem– deixaria anar un brillant discurs d’una hora i cinc minuts en què, a base d’elogiar amb condescendència el president i ministre a ministre, se situaria per damunt de cadascun d’ells. Vet aquí la tercera i més gran vencedora del suposat fracàs.
Aquesta mena de paradoxes també les veiem en la política catalana actual. En poso uns exemples. El “fracàs” del pacte de governabilitat amb la CUP –dijous passat feia dos anys– i amb Junts ha sigut per a ERC una victòria –en aquest cas, pírrica– que li permet completar la legislatura. Si no hagués fracassat el suport de la CUP als pressupostos del 2022, ara mateix el govern d’Aragonès es veuria obligat a passar –i perdre– la moció de censura a què s’havia compromès. Un primer fracàs que era una victòria. I el mateix amb Junts, per a qui la tossuderia d’Aragonès de no complir uns acords d’investidura –més retòrics que efectius–, a més d’expulsar el vicepresident Jordi Puigneró, els forçava a deixar el Govern. Així, ERC podia controlar sense molèsties el retorn a l’autonomisme i el reencuentro. Una nova derrota presentada com la victòria del “vuitanta per cent”, gràcies a la incorporació de tres nous consellers –si se’m permet la broma– políticament no binaris.
Però això no s’acaba aquí. Tampoc és clar que la victòria del govern d’ERC aprovant, humiliat, els pressupostos del 2023 amb el PSC d’Illa, si bé li permet acabar la legislatura, no acabarà sent la llavor de la seva derrota a les properes eleccions. I és que el PSC farà suar sang al govern d’ERC al Parlament aprofitant-se de la seva enorme debilitat. El PSC no té cap pressa a fer caure el Govern. Ben al contrari: li va bé així, mentre madura la seva posició com a garantia de l’estabilitat mostrant que ni el Govern ni l’independentisme la poden oferir al país.
Victòries que són fracassos i fracassos que són victòries, perquè en política gairebé res no és el que sembla. Perquè en política tot es pot disfressar del que no és. Perquè en política res no significa res si no es té en compte el seu recorregut temporal. Com els pactes de legislatura a Madrid. Com els resultats que havia de tenir la taula de diàleg. Com el camí que havia de fer la reforma del Codi Penal. Com el temps que havia de durar la concòrdia i el retrobament. Com el temps de tornar-ho a fer.